diumenge, 20 de gener de 2013

La màgia de la Gaia, l'Aidan, en Paco i l'Isa



" Si algú et diu que la màgia és per als nens, el que està dient realment és "Recordo la màgia de quan era petit, però si vols ser gran, és millor que te n'oblidis i visquis en el món real". I això és molt trist, perquè la veritat és que tots necessitem una mica de màgia a les nostres vides, per molt grans que siguem "

(Contes de fades, llegendes celtes. Text: Caitlín Matthews)


Bon dia a tothom,

Sabeu que diuen que els nens petits tenen una màgia especial? Doncs és totalment cert.
Ahir vaig tornar a la Vall d'Hebron, al voluntariat que tant estimava i estimo. No recordava que la sensació d'estar en un hospital amb nens malalts fos tant gratificant i màgica.
Ja feia molts mesos que no tocava aquell àmbit, ho tenia bastant oblidat i vaig anar amb la por de no saber enfrontar-me a la situació igual que el primer cop que hi vaig anar l'any passat.

Com cada dia de voluntariat, vam treure "el carritu" de les joguines per les habitacions de les plantes que ens tenen assignades. Només entrar a la primera planta va aparèixer del no res l'Aidan, un bébé d'un anyet. Estava assegut al terra al costat de la porta de la seva habitació amb el bracet enguixat. Instintivament m'hi vaig acostar i el vaig apartar per no fer-li mal amb el carret. 

De cop, em va mirar i em va somriure. Ja està, màgia. Egoistament vaig oblidar del lloc on estava, de la meva feina de voluntària i em vaig posar a jugar amb ell. Vaig agafar joguines del carret per oferir-li. Semblava que havia alegrat el dia de l'Aidan ja que no parava de riure entre els braços del seu pare.
Vam agafar unes joguines i vam jugar els tres enmig del passadís. Com que tenia por de molestar a les infermeres, vaig suggerir d'anar a jugar a la sala de jocs. Vam anar i estava tancada. Per tant, a la tornada cap al carret de joguines, el petit no parava de mirar-me i estirar enèrgicament els bracets cap a mi. 

Al cap d'una estona, el vaig agafar en braços perquè se'l veia ja cansat. seguia gaudint amb els colors de cada joguina i aprofitant la llibertat d'aquell moment. 
Tot seguit va agafar una joguina, es va allunyar del meu costat. El vaig cridar tot estenent els meus braços i ajupint-me per abraçar-lo. Va dubtar un segon, però va venir paset a paset cap a mi per recollir la seva abraçada. 

A continuació va venir L'Isa. Una nena preciosa amb una clara discapacitat visual. No vaig tenir l'ocasió de jugar massa amb ella, però si que va voler jugar amb mi i l'Aidan al principi del matí. 

Més tard, a la següent planta vaig conèixer en Paco. És un bebé amb una bronquitis molt forta que feia nou dies que no menjava. Suposo que la solució a aquell problema era jo, ja que quan em vaig quedar a jugar amb ell, es va menjar més de la meitat del dinar. Després el va treure tot, però els seus pares van agrair moltíssim la meva presència i estaven molt sorpresos que el seu fill s'ho mengés tot sense forçar-lo. 

Finalment, a l'última planta tots els voluntaris ens va encantar l'energia i l'alegria de la Gaia. Una nena d'uns quatre anys amb pare holandès, mare portuguesa i que a part sap parlar perfectament català i castellà. 
Cridava d'alegria en veure totes les joguines del carret dins de la seva habitació. Tot ho volia provar, amb tot volia jugar. 

Jo mateixa em vaig sorprendre de la facilitat que tinc de comunicació amb els nens. I sobretot de l'intercanvi de màgies que fem sense adonar-nos. Ells em donen vida i amor. Es pot dir que omplen el meu buit de no haver tingut un germanet petit i ells passen una bona estona feliços oblidant que estan malalts.
Aquest tipus de màgia toca al moll dels ossos i ja no et pots escapar. Suposo que els infants veuen això de mi. Precisament el que em costa apreciar i valorar de mi mateixa. 
Friso perquè arribi el pròxim dissabte. 



Espero que tingueu un màgic diumenge!

Un feliç 20 de gener de 2013.

L'autora.