dimecres, 24 d’abril de 2013

L'unica rosa de Sant Jordi



Va somriure. Tenia els pulmons plens d’esperança perquè després de tant de temps sense agafar la ploma estilogràfica pensava que ja s'havia oblidat d’escriure. Era una part de la seva vida que havia abandonat per dedicar-se a altres coses. Els nadons donen molta feina, i la Martina encara més. Va desenterrar de l’armari la capsa on estava desada la vella màquina d’escriure dels anys cinquanta. Tota una antiguitat. Va començar a escriure el primer paràgraf gairebé sense agafar aire i de cop es va aturar. Tot seguit va mirar el retrat de la seva filla. Hi havia una època que ella, l’escriptora de vocació, havia abandonat les lletres per dedicar-se a l’art. Recorda la sensació indescriptible de mullar el pinzell rugós dins del got de l’aigua i a continuació impregnar-lo amb la varietat de colors de la paleta. En aquella època solia pintar retrats de la Martina i roses. La mescla dels dos elements el trobava espectacular. La seva filla era la flor de la seva vida. Tot i que li feia mal la ma de pressionar fort les tecles, va continuar escrivint. Feia massa temps que no se sentia tant bé. 

(Claudia F. Garcia, 23 abril de 2013)

El meu dia de Sant Jordi va començar escrivint aquest petit relat.  I encara va continuar millorant.
Ja feia un parell d'anys que em rondava pel cap fer una cosa, i no he tingut valor fins ara. La cosa tractava de comprar una rosa i regalar-la a algu que ho necessiti. Podia ser qualsevol persona desconeguda: Un nen que plora, un music del metro, una persona pobre...
L'objectiu era que aquella rosa fes feliç a algu. 
I aixi va ser. Vaig comprar la rosa ben d'hora al mati i la vaig estar cuidant. A final de la jornada ja tenia els petals a punt de caure, la tija gairebe trencada... Pero jo li volia regalar a algu amb la intencio que aquesta persona tingues una mica de mi qual la reves. 

"Si algu estima una flor de la qual nomes n'existeix un exemplar en milions i milions d'estrelles, amb aixo en te prou per ser feliç quan se les mira. Pensa: <<La meva flor es aqui, en algun lloc... Pero si el be es menja la flor, per ell es com si, tot d'un plegat, totes les estrelles d'apaguessin! I no es important, aixo!"

(El Petit princep, capitol VII)


Aixi que quan van acabar les classes, em vaig dirigir cap al centre de Barcelona a buscar la persona afortunada. Primer, no hi havia cap music al metro de Plaça Catalunya. Pero tot caminant en direccio Universitat, em vaig trobar un home gran que demanava diners entre dues parades de roses. Estava parlant amb un altre home sobre que ningu li havia regalat cap rosa encara. Voila. Sense pensar-ho ni un sol segon li vaig donar la meva. Es va posar molt content i em va desitjar molta salut. Vaig marxar. 
La veritat es que no se que n'haura fet de la rosa. No se si la haura llençat, regalat, venut... No ho se. El meu objectiu era oferir-la a algu que la necessitava i ho he complert. Vaig cuidar-la i protegir-la de totes les empentes (i bens) que se la poguessin menjar per poder donar-li a aquest home. Del que estic segura, es que ahir vaig fer que una persona, aparentment amb poques espectatives, tingues un dia feliç.


Evidentment aixo no es l'unica cosa bona que em va passar durant tot el dia d'ahir. Pero si que es una de les mes importants. 
He d'agrair a totes les persones que em van oferir una mica del seu temps per compartir la diada, o que simplement em van parlar. Ja sabeu: "Si em dius que vindras a les 16h, des de les 15h ja estare content!" com deia la guineu al petit princep. 

Espero que hagueu tingut tambe una bona diada de Sant Jordi i que els dies successius siguin igual de feliços.


Badalona, un 24 d'abril de 2013.


L'autora

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada