dilluns, 29 d’abril de 2013

L'Anitram i l'Aidualc


              (Fotografia: Jo matare monstres per tu, Santi Balmes i Lyona. Amb la dedicatoria de la Lyona)

Bon dia a tots,

Ahir va ser un dia molt especial e inusual. Vaig tenir el plaer de coneixer a l'il·lustradora del conte Jo matare monstres per tu, l'unic llibre que em vaig comprar per Sant Jordi.
Evidentment, la tarda d'ahir em va impulsar les ganes de seguir escribint (almenys per una estona) per de la meva nova historia. Encara esta molt verda pero tinc moltes esperances.
Coneixer a la Lyona em va fer pensar que tot es possible si t'esforces i fas que sigui real.
A mes, d'una manera o una altre jo mateixa vaig matant els meus propis monstres i desbloquejant el meu interior per poder seguir escrivint.

Us deixo aqui la canço d'on en Santi Balmes i la Lyona van treure la idea de crear junts aquest conte.

http://www.youtube.com/watch?v=xc5xsHaPqM0


Que tingueu un dia inolvidable! (Sota la pluja). (Que rapid que ha passat ja el mes d'abril....)

Badalona, un plujos 29 d'abril de 2013


L'autora



dimecres, 24 d’abril de 2013

L'unica rosa de Sant Jordi



Va somriure. Tenia els pulmons plens d’esperança perquè després de tant de temps sense agafar la ploma estilogràfica pensava que ja s'havia oblidat d’escriure. Era una part de la seva vida que havia abandonat per dedicar-se a altres coses. Els nadons donen molta feina, i la Martina encara més. Va desenterrar de l’armari la capsa on estava desada la vella màquina d’escriure dels anys cinquanta. Tota una antiguitat. Va començar a escriure el primer paràgraf gairebé sense agafar aire i de cop es va aturar. Tot seguit va mirar el retrat de la seva filla. Hi havia una època que ella, l’escriptora de vocació, havia abandonat les lletres per dedicar-se a l’art. Recorda la sensació indescriptible de mullar el pinzell rugós dins del got de l’aigua i a continuació impregnar-lo amb la varietat de colors de la paleta. En aquella època solia pintar retrats de la Martina i roses. La mescla dels dos elements el trobava espectacular. La seva filla era la flor de la seva vida. Tot i que li feia mal la ma de pressionar fort les tecles, va continuar escrivint. Feia massa temps que no se sentia tant bé. 

(Claudia F. Garcia, 23 abril de 2013)

El meu dia de Sant Jordi va començar escrivint aquest petit relat.  I encara va continuar millorant.
Ja feia un parell d'anys que em rondava pel cap fer una cosa, i no he tingut valor fins ara. La cosa tractava de comprar una rosa i regalar-la a algu que ho necessiti. Podia ser qualsevol persona desconeguda: Un nen que plora, un music del metro, una persona pobre...
L'objectiu era que aquella rosa fes feliç a algu. 
I aixi va ser. Vaig comprar la rosa ben d'hora al mati i la vaig estar cuidant. A final de la jornada ja tenia els petals a punt de caure, la tija gairebe trencada... Pero jo li volia regalar a algu amb la intencio que aquesta persona tingues una mica de mi qual la reves. 

"Si algu estima una flor de la qual nomes n'existeix un exemplar en milions i milions d'estrelles, amb aixo en te prou per ser feliç quan se les mira. Pensa: <<La meva flor es aqui, en algun lloc... Pero si el be es menja la flor, per ell es com si, tot d'un plegat, totes les estrelles d'apaguessin! I no es important, aixo!"

(El Petit princep, capitol VII)


Aixi que quan van acabar les classes, em vaig dirigir cap al centre de Barcelona a buscar la persona afortunada. Primer, no hi havia cap music al metro de Plaça Catalunya. Pero tot caminant en direccio Universitat, em vaig trobar un home gran que demanava diners entre dues parades de roses. Estava parlant amb un altre home sobre que ningu li havia regalat cap rosa encara. Voila. Sense pensar-ho ni un sol segon li vaig donar la meva. Es va posar molt content i em va desitjar molta salut. Vaig marxar. 
La veritat es que no se que n'haura fet de la rosa. No se si la haura llençat, regalat, venut... No ho se. El meu objectiu era oferir-la a algu que la necessitava i ho he complert. Vaig cuidar-la i protegir-la de totes les empentes (i bens) que se la poguessin menjar per poder donar-li a aquest home. Del que estic segura, es que ahir vaig fer que una persona, aparentment amb poques espectatives, tingues un dia feliç.


Evidentment aixo no es l'unica cosa bona que em va passar durant tot el dia d'ahir. Pero si que es una de les mes importants. 
He d'agrair a totes les persones que em van oferir una mica del seu temps per compartir la diada, o que simplement em van parlar. Ja sabeu: "Si em dius que vindras a les 16h, des de les 15h ja estare content!" com deia la guineu al petit princep. 

Espero que hagueu tingut tambe una bona diada de Sant Jordi i que els dies successius siguin igual de feliços.


Badalona, un 24 d'abril de 2013.


L'autora

dimarts, 23 d’abril de 2013

Jo mataré dracs per tu


       (Fotografia: "Jo mataré monstres per tu, Santi Balmes)

Feliç dia de Sant Jordi a tots!

Qui diu matar dracs, diu matar gegants i pors...
Per tant, ja que avui és un dia especial e important per nosaltres els escriptors, vull regalar una rosa que he comprat a algú que ho necessiti. Un nen que estigui plorant, un músic del carrer... Vull fer feliç el dia a algú.
Realment tenia les espectatives molt baixes sobre aquest dia, però qui pot no sentir-se viu?

M'hagués agradar pujar algun dels meus relats aquí, però no sóc massa bona i encara no he escrit massa cosa... Per tant, comparteixo amb vosaltres, si algú em llegeix, un text que vaig escriure fa relativament poc.

Sabía que ya era tarde y empezaba a tener sueño. La luz de las farolas aún se filtraba entre las cortinas. Podía sentir el vaivén del cristal de la ventana abierta y el aleteo suave de la tela naranja.
Se sentía sola, tenía mucho que decir e improvisó un escrito en su cuaderno de cuero. Lo intentó pero aún le faltaba esa chispa que impulsa a escribir un título en condiciones. Sus emociones eran más opacas que transparentes y le costaba mucho expresarlo. Finalmente, anotó con un lápiz:
-“Si algún día treballés del que m’agrada…” (Claudia F. Garcia)

I juntament afegeixo aquesta cançó del cantant i escriptor de la fotografia anterior:

http://www.youtube.com/watch?v=xc5xsHaPqM0


UAB, Un màgic i feliç 23 d'abril de 2013

L'autora.








dijous, 11 d’abril de 2013

La nena que somiava en el banc

Bona tarda a tots!

Ja feia massa temps que no escrivia res. Suposo que tenia por de parlar i no rebre cap resposta.
Han passat massa coses des de l'última entrada. Una molt dolenta i unes quantes bastant bones.

Ahir, però, va succeir una cosa que em va fer decidir tornar a escriure al meu racó. Varies coses, de fet.
La primera és que ara que tinc més temps lliure del normal (bé, això és relatiu), observo més el que m'envolta, m'impregno de l'aire i deixo que em consumeixi per després poder escriure.
Diré que ja fa temps que no em passa això; Ja havia perdut aquesta serenor i benestar que feia que tingués ganes d'escriure.
Bé, ahir vaig caminar pel passeig de la platja de la meva ciutat, sempre observant bé el meu voltant, no volent perdre'm res. Em vaig asseure a un banc, gaudint de l'aire fred del mar.
Va ser així com observant em vaig adonar que una nena petita que estava asseguda a un banc m'estava mirant al mateix temps que tenia alguna joguina a la mà.
Aquest fet pot ser insignificant però em va fer somriure i tenir ganes d'escriure, el que fos, alguna cosa, però volia omplir pàgines i més pàgines de la meva llibreta de cuir verda.

Tornant a casa després d'aquesta passejada va ser fascinant. No podria haver escenari millor. I dic escenari perquè semblava de pel·lícula. El carrer on més persones hi ha de Badalona estava completament buit. Només l'omplia el silenci tranquil i seré de la meva solitud. Només uns minuts després va aparèixer del no res una parella jove abraçant-se i fent-se petons. Vaig somriure i em va agradar no haver-me perdut aquell moment, haver sigut testimoni de la seva felicitat.
Tots aquests instants em van fer reflexionar i pensar. Havia passat una gran etapa havent perdut el gust i les ganes d'escriure, però tot el que m'inspira, en resum, la vida, està aquí, al meu costat, i no me la vull perdre.

Vull demanar disculpes si aquesta entrada sembla una mica personal, la meva intenció no és que aquest blog es converteixi un diari. La veritat és que si l'haguéssim de categoritzar no sé on el classificaria. Però és meu, em sento còmode escrivint aquí i ja està.

Dir-vos per acabar que aquesta tarda parlaré a la radio de Terrassa  dins del programa "Delicatessen" amb una altra companya escriptora. L'objectiu és fer una entrevista i llegir alguns dels nostres relats tot compartint un moment especial. Estic bastant nerviosa.

Per si teniu ganes d'escoltar la meva veu, o escoltar parlar dels meus relats:

http://www.radiostarterrassa.com/page.php?41

Bona tarda a tothom i bona setmana!

Bellaterra, un feliç 11 d'abril de 2013

Clàudia