dimarts, 7 de maig de 2013

El racó dels nens: Poemari

Bona nit a tots,

El meu rumb literari ha canviat una mica d'estil (tirant cap a la poesia i al relat breu mes que el conte), aixi que sense res mes que afegir, us deixo constància d'un dels meus darrers poemes:

Hoy mi corazón resta en silencio,
como en un luto de invierno.
No me siento más bella que una flor marchita,
cuya fragancia y dulzura
yacen en el fondo de sus raíces.
Mis nervios, deseosos de primavera,
gritan con fuerza a su bandera.
Su tela es más dura que el acero,
y más peligrosa y lúgubre que el fuego.
Hoy me siento poeta.

C. 


(30 abril 2013)



Badalona, un esgotat 7 de maig de 2013.

L'autora.

dilluns, 29 d’abril de 2013

L'Anitram i l'Aidualc


              (Fotografia: Jo matare monstres per tu, Santi Balmes i Lyona. Amb la dedicatoria de la Lyona)

Bon dia a tots,

Ahir va ser un dia molt especial e inusual. Vaig tenir el plaer de coneixer a l'il·lustradora del conte Jo matare monstres per tu, l'unic llibre que em vaig comprar per Sant Jordi.
Evidentment, la tarda d'ahir em va impulsar les ganes de seguir escribint (almenys per una estona) per de la meva nova historia. Encara esta molt verda pero tinc moltes esperances.
Coneixer a la Lyona em va fer pensar que tot es possible si t'esforces i fas que sigui real.
A mes, d'una manera o una altre jo mateixa vaig matant els meus propis monstres i desbloquejant el meu interior per poder seguir escrivint.

Us deixo aqui la canço d'on en Santi Balmes i la Lyona van treure la idea de crear junts aquest conte.

http://www.youtube.com/watch?v=xc5xsHaPqM0


Que tingueu un dia inolvidable! (Sota la pluja). (Que rapid que ha passat ja el mes d'abril....)

Badalona, un plujos 29 d'abril de 2013


L'autora



dimecres, 24 d’abril de 2013

L'unica rosa de Sant Jordi



Va somriure. Tenia els pulmons plens d’esperança perquè després de tant de temps sense agafar la ploma estilogràfica pensava que ja s'havia oblidat d’escriure. Era una part de la seva vida que havia abandonat per dedicar-se a altres coses. Els nadons donen molta feina, i la Martina encara més. Va desenterrar de l’armari la capsa on estava desada la vella màquina d’escriure dels anys cinquanta. Tota una antiguitat. Va començar a escriure el primer paràgraf gairebé sense agafar aire i de cop es va aturar. Tot seguit va mirar el retrat de la seva filla. Hi havia una època que ella, l’escriptora de vocació, havia abandonat les lletres per dedicar-se a l’art. Recorda la sensació indescriptible de mullar el pinzell rugós dins del got de l’aigua i a continuació impregnar-lo amb la varietat de colors de la paleta. En aquella època solia pintar retrats de la Martina i roses. La mescla dels dos elements el trobava espectacular. La seva filla era la flor de la seva vida. Tot i que li feia mal la ma de pressionar fort les tecles, va continuar escrivint. Feia massa temps que no se sentia tant bé. 

(Claudia F. Garcia, 23 abril de 2013)

El meu dia de Sant Jordi va començar escrivint aquest petit relat.  I encara va continuar millorant.
Ja feia un parell d'anys que em rondava pel cap fer una cosa, i no he tingut valor fins ara. La cosa tractava de comprar una rosa i regalar-la a algu que ho necessiti. Podia ser qualsevol persona desconeguda: Un nen que plora, un music del metro, una persona pobre...
L'objectiu era que aquella rosa fes feliç a algu. 
I aixi va ser. Vaig comprar la rosa ben d'hora al mati i la vaig estar cuidant. A final de la jornada ja tenia els petals a punt de caure, la tija gairebe trencada... Pero jo li volia regalar a algu amb la intencio que aquesta persona tingues una mica de mi qual la reves. 

"Si algu estima una flor de la qual nomes n'existeix un exemplar en milions i milions d'estrelles, amb aixo en te prou per ser feliç quan se les mira. Pensa: <<La meva flor es aqui, en algun lloc... Pero si el be es menja la flor, per ell es com si, tot d'un plegat, totes les estrelles d'apaguessin! I no es important, aixo!"

(El Petit princep, capitol VII)


Aixi que quan van acabar les classes, em vaig dirigir cap al centre de Barcelona a buscar la persona afortunada. Primer, no hi havia cap music al metro de Plaça Catalunya. Pero tot caminant en direccio Universitat, em vaig trobar un home gran que demanava diners entre dues parades de roses. Estava parlant amb un altre home sobre que ningu li havia regalat cap rosa encara. Voila. Sense pensar-ho ni un sol segon li vaig donar la meva. Es va posar molt content i em va desitjar molta salut. Vaig marxar. 
La veritat es que no se que n'haura fet de la rosa. No se si la haura llençat, regalat, venut... No ho se. El meu objectiu era oferir-la a algu que la necessitava i ho he complert. Vaig cuidar-la i protegir-la de totes les empentes (i bens) que se la poguessin menjar per poder donar-li a aquest home. Del que estic segura, es que ahir vaig fer que una persona, aparentment amb poques espectatives, tingues un dia feliç.


Evidentment aixo no es l'unica cosa bona que em va passar durant tot el dia d'ahir. Pero si que es una de les mes importants. 
He d'agrair a totes les persones que em van oferir una mica del seu temps per compartir la diada, o que simplement em van parlar. Ja sabeu: "Si em dius que vindras a les 16h, des de les 15h ja estare content!" com deia la guineu al petit princep. 

Espero que hagueu tingut tambe una bona diada de Sant Jordi i que els dies successius siguin igual de feliços.


Badalona, un 24 d'abril de 2013.


L'autora

dimarts, 23 d’abril de 2013

Jo mataré dracs per tu


       (Fotografia: "Jo mataré monstres per tu, Santi Balmes)

Feliç dia de Sant Jordi a tots!

Qui diu matar dracs, diu matar gegants i pors...
Per tant, ja que avui és un dia especial e important per nosaltres els escriptors, vull regalar una rosa que he comprat a algú que ho necessiti. Un nen que estigui plorant, un músic del carrer... Vull fer feliç el dia a algú.
Realment tenia les espectatives molt baixes sobre aquest dia, però qui pot no sentir-se viu?

M'hagués agradar pujar algun dels meus relats aquí, però no sóc massa bona i encara no he escrit massa cosa... Per tant, comparteixo amb vosaltres, si algú em llegeix, un text que vaig escriure fa relativament poc.

Sabía que ya era tarde y empezaba a tener sueño. La luz de las farolas aún se filtraba entre las cortinas. Podía sentir el vaivén del cristal de la ventana abierta y el aleteo suave de la tela naranja.
Se sentía sola, tenía mucho que decir e improvisó un escrito en su cuaderno de cuero. Lo intentó pero aún le faltaba esa chispa que impulsa a escribir un título en condiciones. Sus emociones eran más opacas que transparentes y le costaba mucho expresarlo. Finalmente, anotó con un lápiz:
-“Si algún día treballés del que m’agrada…” (Claudia F. Garcia)

I juntament afegeixo aquesta cançó del cantant i escriptor de la fotografia anterior:

http://www.youtube.com/watch?v=xc5xsHaPqM0


UAB, Un màgic i feliç 23 d'abril de 2013

L'autora.








dijous, 11 d’abril de 2013

La nena que somiava en el banc

Bona tarda a tots!

Ja feia massa temps que no escrivia res. Suposo que tenia por de parlar i no rebre cap resposta.
Han passat massa coses des de l'última entrada. Una molt dolenta i unes quantes bastant bones.

Ahir, però, va succeir una cosa que em va fer decidir tornar a escriure al meu racó. Varies coses, de fet.
La primera és que ara que tinc més temps lliure del normal (bé, això és relatiu), observo més el que m'envolta, m'impregno de l'aire i deixo que em consumeixi per després poder escriure.
Diré que ja fa temps que no em passa això; Ja havia perdut aquesta serenor i benestar que feia que tingués ganes d'escriure.
Bé, ahir vaig caminar pel passeig de la platja de la meva ciutat, sempre observant bé el meu voltant, no volent perdre'm res. Em vaig asseure a un banc, gaudint de l'aire fred del mar.
Va ser així com observant em vaig adonar que una nena petita que estava asseguda a un banc m'estava mirant al mateix temps que tenia alguna joguina a la mà.
Aquest fet pot ser insignificant però em va fer somriure i tenir ganes d'escriure, el que fos, alguna cosa, però volia omplir pàgines i més pàgines de la meva llibreta de cuir verda.

Tornant a casa després d'aquesta passejada va ser fascinant. No podria haver escenari millor. I dic escenari perquè semblava de pel·lícula. El carrer on més persones hi ha de Badalona estava completament buit. Només l'omplia el silenci tranquil i seré de la meva solitud. Només uns minuts després va aparèixer del no res una parella jove abraçant-se i fent-se petons. Vaig somriure i em va agradar no haver-me perdut aquell moment, haver sigut testimoni de la seva felicitat.
Tots aquests instants em van fer reflexionar i pensar. Havia passat una gran etapa havent perdut el gust i les ganes d'escriure, però tot el que m'inspira, en resum, la vida, està aquí, al meu costat, i no me la vull perdre.

Vull demanar disculpes si aquesta entrada sembla una mica personal, la meva intenció no és que aquest blog es converteixi un diari. La veritat és que si l'haguéssim de categoritzar no sé on el classificaria. Però és meu, em sento còmode escrivint aquí i ja està.

Dir-vos per acabar que aquesta tarda parlaré a la radio de Terrassa  dins del programa "Delicatessen" amb una altra companya escriptora. L'objectiu és fer una entrevista i llegir alguns dels nostres relats tot compartint un moment especial. Estic bastant nerviosa.

Per si teniu ganes d'escoltar la meva veu, o escoltar parlar dels meus relats:

http://www.radiostarterrassa.com/page.php?41

Bona tarda a tothom i bona setmana!

Bellaterra, un feliç 11 d'abril de 2013

Clàudia


dilluns, 4 de març de 2013

Un pas cap a l'estrella

Bona tarda a tots,

Ja se que fa massa temps que no renovo les entrades del raco dels nens. Pero aixo te una bonica explicació.
La vida no s'atura mai per ningú i tots desgraciadament acabem creixent. El meu problema es que una gran part del meu esser esta començant a abandonar el pati de l'escola per centrar-se exclusivament en el pou cristal·lí del futur. Un futur que cada cop veig mes brillant i nítid.
Fa poques setmanes vaig escriure un nou relat curt. Despres de poc insistir, el vaig enviar a una editorial i dintre d'uns mesos sera publicat en un recull de relats curts. Jo tindre els drets d'autor i la publicació gratuita i el meu relat es vendra a moltes llibreries de Catalunya.

Ja esta. El que tant esperava ha arribat.

A part, participare de forma voluntària al festival EVA (En Veu Alta) de Narració de tradició oral de Catalunya explicant "Els Cercadors de l'Univers".

D'altra banda, la meva activitat a la Intermón Oxfam cada cop es millor i descobreixo nous interessos i possibilitats. Alguna cosa dins meu va creixent.

Per tota la resta, em va perfecte, no em puc queixar. Cap malaltia (que jo sàpiga), bones notes i molt d'amor.

Alguna cosa em diu que aquest temps sense escriure en el Raco dels nens no ha sigut en va. M'ha permes fer un pas endavant cap a l'etapa d'adult i es bastant agradable.


Desitjo que tingueu una molt bona setmana.

Badalona, Un feliç 4 de març de 2013

L'autora

diumenge, 27 de gener de 2013

La veu tènue de la valentia

Bon dia,

Bé, potser no és tant bon dia com voldríem. Ahir va pujar una altra estrella al cel. La causa va ser una malaltia maligna anomenada càncer de pulmó.
Quan em vaig assabentar de la mala notícia vaig voler escriure un conte on la Clémentine i en Rémi coneixien a una nena que patia càncer i l'ajudaven a sobreporta-ho. Aquest conte ja està en marxa i quan el tingui acabat i corregit el penjaré aquí perquè el llegiu.

Però no puc esperar a dedicar aquesta entrada i aquest conte que ja està en procés a totes les persones que he tingut el plaer de conèixer durant els vint-i-u anys de la meva vida i que han mort o patit a causa d'u càncer. Òbviament em refereixo a la meva mare, la Rosa Mari, la Cristina, i a totes aquelles persones que han tingut aquesta mala sort. Va per vosaltres, valentes!!

També vaig tenir la idea que si algun cop aconsegueixo publicar aquest nou conte i el de "Els Cercadors de l'Univers", donaria la gran part dels diners a alguna Fundació Contra el Càncer o, per què no, publicar a través d'aquesta fundació.

Jo he tingut el plaer de conèixer bastant a la Rosa Mari. Era la millor amiga de la meva mare.
Recordo que fa dos anys vaig celebrar el cap d'any a casa seva i va ser perfecte. Aquest any també he estat al seu costat tot i que amb condicions totalment diferents. Era realment molt valenta i es mereix un alt reconeixement per això.

Us ofereixo aquesta cançó, que vaig estar escoltant ahir tota la tarda mentre treballava a la botiga de la Intermón Oxfam. És dolça i tènue però amaga un rerefons on descriu que una veu pot ser valenta sota qualsevol circumstància.

http://www.youtube.com/watch?v=cKMyShk3AjI ("One voice", The Wailin' Jennys)

Que tingueu un dia en aquets diumenge de dol.

Un trist 27 de gener de 2013,

L'autora.


diumenge, 20 de gener de 2013

La màgia de la Gaia, l'Aidan, en Paco i l'Isa



" Si algú et diu que la màgia és per als nens, el que està dient realment és "Recordo la màgia de quan era petit, però si vols ser gran, és millor que te n'oblidis i visquis en el món real". I això és molt trist, perquè la veritat és que tots necessitem una mica de màgia a les nostres vides, per molt grans que siguem "

(Contes de fades, llegendes celtes. Text: Caitlín Matthews)


Bon dia a tothom,

Sabeu que diuen que els nens petits tenen una màgia especial? Doncs és totalment cert.
Ahir vaig tornar a la Vall d'Hebron, al voluntariat que tant estimava i estimo. No recordava que la sensació d'estar en un hospital amb nens malalts fos tant gratificant i màgica.
Ja feia molts mesos que no tocava aquell àmbit, ho tenia bastant oblidat i vaig anar amb la por de no saber enfrontar-me a la situació igual que el primer cop que hi vaig anar l'any passat.

Com cada dia de voluntariat, vam treure "el carritu" de les joguines per les habitacions de les plantes que ens tenen assignades. Només entrar a la primera planta va aparèixer del no res l'Aidan, un bébé d'un anyet. Estava assegut al terra al costat de la porta de la seva habitació amb el bracet enguixat. Instintivament m'hi vaig acostar i el vaig apartar per no fer-li mal amb el carret. 

De cop, em va mirar i em va somriure. Ja està, màgia. Egoistament vaig oblidar del lloc on estava, de la meva feina de voluntària i em vaig posar a jugar amb ell. Vaig agafar joguines del carret per oferir-li. Semblava que havia alegrat el dia de l'Aidan ja que no parava de riure entre els braços del seu pare.
Vam agafar unes joguines i vam jugar els tres enmig del passadís. Com que tenia por de molestar a les infermeres, vaig suggerir d'anar a jugar a la sala de jocs. Vam anar i estava tancada. Per tant, a la tornada cap al carret de joguines, el petit no parava de mirar-me i estirar enèrgicament els bracets cap a mi. 

Al cap d'una estona, el vaig agafar en braços perquè se'l veia ja cansat. seguia gaudint amb els colors de cada joguina i aprofitant la llibertat d'aquell moment. 
Tot seguit va agafar una joguina, es va allunyar del meu costat. El vaig cridar tot estenent els meus braços i ajupint-me per abraçar-lo. Va dubtar un segon, però va venir paset a paset cap a mi per recollir la seva abraçada. 

A continuació va venir L'Isa. Una nena preciosa amb una clara discapacitat visual. No vaig tenir l'ocasió de jugar massa amb ella, però si que va voler jugar amb mi i l'Aidan al principi del matí. 

Més tard, a la següent planta vaig conèixer en Paco. És un bebé amb una bronquitis molt forta que feia nou dies que no menjava. Suposo que la solució a aquell problema era jo, ja que quan em vaig quedar a jugar amb ell, es va menjar més de la meitat del dinar. Després el va treure tot, però els seus pares van agrair moltíssim la meva presència i estaven molt sorpresos que el seu fill s'ho mengés tot sense forçar-lo. 

Finalment, a l'última planta tots els voluntaris ens va encantar l'energia i l'alegria de la Gaia. Una nena d'uns quatre anys amb pare holandès, mare portuguesa i que a part sap parlar perfectament català i castellà. 
Cridava d'alegria en veure totes les joguines del carret dins de la seva habitació. Tot ho volia provar, amb tot volia jugar. 

Jo mateixa em vaig sorprendre de la facilitat que tinc de comunicació amb els nens. I sobretot de l'intercanvi de màgies que fem sense adonar-nos. Ells em donen vida i amor. Es pot dir que omplen el meu buit de no haver tingut un germanet petit i ells passen una bona estona feliços oblidant que estan malalts.
Aquest tipus de màgia toca al moll dels ossos i ja no et pots escapar. Suposo que els infants veuen això de mi. Precisament el que em costa apreciar i valorar de mi mateixa. 
Friso perquè arribi el pròxim dissabte. 



Espero que tingueu un màgic diumenge!

Un feliç 20 de gener de 2013.

L'autora. 

dimecres, 16 de gener de 2013

"Els Cercadors de l'Univers": Quan un somni es fa realitat

Hola a tots,

És un honor i un plaer donar-vos avui aquesta notícia.

Jo vaig crear aquest blog perquè ja temps vaig escriure un conte i cap editorial me'l volia publicar. Volia que d'alguna manera mostrés la meva obra al públic encara que fós de manera no-oficial.

Bé, després de molt insistir i buscar (i pràcticament suplicar), el meu conte ha sigut publicat a la web de la Fundació Contes pel món.
No és un llibre que es pugui fullejar, és una web. Però també és un primer pas. I més del que he aconseguit en un any.

Estic massa contenta per expressar-ho en paraules.

M'agradaria agrair infinitament al meu il·lustrador estimat per no deixar-me desistir quan creia perdut el fet de veure publicada la meva obra en algun lloc.

Tant de bo els meus avis baixessin del cel per veure-ho i dir-me un "estem molt orgullosos".
Aquest moment tant desitjat va exclusivament dedicat a ells. Us estimo moltíssim.

Deixo aquí la web amb el meu conte, les il·lustracions i les dedicatòries.

http://www.contespelmon.org/el-raco-del-conte/espai-del-lector/els-lectors-tambe-conten/

Moltes gràcies a tots, espero de debó que algun dia tingueu l'oportunitat de complir els vostres somnis i viure'ls amb tanta intensitat i joia.

Un 16 de gener de 2013.

L'autora.

dilluns, 14 de gener de 2013

La miserable Cosette

                                                 Fotografía: ©Cosette (Les Misérables), 2012

Demano disculpes per no escriure tant com fa uns mesos. Com vaig dir a l'entrada anterior, ara procuro més viure la vida que escriure-la. De totes maneres, em fa molt feliç poder actualitzar de tant en tant el racó amb els meus textos i pensaments.

Fa uns dies vaig anar a veure al cinema Les miserables. Gairebé tres hores d'intriga, il·lusió i expectació per una pel·lícula realment increïble.

No us vull explicar la pel·lícula en absolut, s'ha de veure. Només diré que em va fascinar el personatge eix de la història, la Cosette. De fet, cada personatge em va fascinar.

Vull guardar el secret del final de la pel·lícula, però us deixo aquí alguna cançó del musical i el trailer oficial.



http://www.youtube.com/watch?v=IuEFm84s4oI (Trailer)

http://www.youtube.com/watch?v=YUNojBi3uvg (Red and blak, Banda Sonora dels Miserables)


No deixeu mai de perdre l'oportunitat de veure aquest musical al cinema i questionar-vos sobre la condició humana.


Bon dilluns!

Un històric 14 de gener de 2013


L'autora

divendres, 4 de gener de 2013

El quadern de cuir màgic

                                              Fotografía: ©Descubriendo Nunca Jamás

"Los grandes escritores empiezan con un cuaderno de cuero y un título respetable." (Descubriendo Nunca Jamás)

Dins del món del cinema crec que existeixen dos tipus de frases. Unes són les mítiques, les famoses. Són aquelles que han estat escrites amb l'objectiu exclusiu que siguin famoses a través dels temps. Però també hi ha les frases que ningú escolta mentre espera amb neguit les altres. Són pobres ombres que queden amagades darrere d'aquelles que brillaran. Aquestes són les meves preferides.

Descubriendo Nunca Jamás ha esdevingut una de les meves pel·lícules preferides per una senzilla frase. "Los grandes escritores empiezan con un cuaderno de cuero y un título respetable". Només han passat quatre mesos des que m'he comprat el primer quadern de cuir. És de color verd lluent i lila preciós.

Ja fa uns temps que hesito per publicar la meva obra i que surti a la llum. Però el fet de tenir ara mateix el quadern i la ploma entre les mans fa que en certa manera adquireixi un poder imaginatiu inigualable. Podem crear un món fantàstic i maravellós només amb el poder de les nostres mans.


Vull demanar disculpes per no haver renovat entrades en el racó. La màgia que desprenen els nens aquests dies em tenen totalment embadalida.


Badalona, un 5 de gener de 2013

Molt bon any nou 2013!!!



Clàudia