dilluns, 19 de novembre de 2012

La Thésa vol llegir un conte


                                                       
                                                    Fotografía: ©Extret de Google

Cada cop veig més clar que creuar-me amb nens petits cada dia ha de ser una senyal irrefutable perquè escrigui i publiqui el meu llibre de contes.
Ahir... Vaig anar a la Bibliothèque de Meriadeck (la biblioteca més gran de Bordeaux).
Només entrar vaig veure la sala infantil i m'hi vaig quedar.

Vaig fer les primeres passes cap a un lloc ple de peluixos, estores i estanteries de contes i llibres de tota mena. Quan vaig creuar la porta una nena petita amb el cabell castany clar, serrell i rissos a les puntes va venir cap a mi a pas indecís amb la seva nina entre les mans. Llavors em vaig ajupir i em va oferir la seva nina. Jo li vaig dir: "Tu me donnes ta poupée alors?" (I doncs, que em dones la teva nina?). Ella va fer que "sí" amb el cap. Vaig agafar la nina i li vaig tornar tot dient-li: "C'est à toi cette poupée" (És teva aquesta nina). Tot seguit la va agafar i la va abraçar amb força.

Uns instants després va venir la seva mare dient-li que escollís un llibre per endur a casa.
La neneta va entrar a una sala, la més petita, amb alfombres de flors i peluixos d'animals. Va anar corrent cap al peluix gegant del gat i me'l va donar.

Cop que la veia massa embalada li vaig dir: "Tu veux que je te lise un conte?" (Vols que et llegeixi un conte?). Va fer que "sí" amb el cap un altre cop i va anar a cercar el seu llibre preferit. Jo de mentre em vaig asseure entre el peluix del gat i el de la vaca. Al cap de poca estona, la petita va venir al meu costat amb un conte sobre porquets i me'l va oferir. Li vaig dir que s'asseies al meu costat. Però ella s'hi va negar. No estava satisfeta del lloc que havia triat per la lectura i em va endur cap a una espècie de banc tou que hi havia al costat. Ens vam asseure una al costat de l'altra i li vaig començar a llegir el conte.

Poc temps després, va venir la seva mare preocupada i va dir que havia triat contes per la seva filla i que la duia a la sala més gran. Les dues van anar cap allà i jo les vaig seguir.
Elles es van instal·lar a una taula molt a prop de l'entrada. Jo vaig deixar el bolso i la jaqueta al seu costat i vaig anar a mirar contes infantils.

De cop... Vaig sentir de lluny un estrident però dolç: "Coucouuuuuuuuuuuuuuuuuuu!!!!!" (Eoooooooo). Era la petita que em reclamava.
Llavors va venir corrent com una bala on estava jo i li pregunto: "Tu veux que je te lise un autre conte?" (Vols que et llegeixi un altre conte?). La resposta, com calia esperar, va ser afirmativa.

Vam estar passejant per tota la sala infantil i juvenil a la recerca de varis contes per llegir.
Agafava un, mirava la portada i me'l donava. Recordo que va agafar dos llibres enormes que pesaven massa per ella i em vaig oferir per ajudar a portar-los. Me'ls va donar i em va dir: "voilàaa...".
Tot seguit vam anar amb tots els llibres a una taula. El primer que va fer va ser apartar les cadires, dir-me que m'asseiés i deixar un llibre dels que haviem triat davant de cada cadira dient: "Celui.-là ici, voilà...." (Aquest per aquí, voilà..) . Vaig pensar: "Quina nena més intel·ligent".

Poca estona després va venir la seva mare i li va explicar a la seva filla que només havia de treure de lloc el conte que volia, que després els hauria de recollir algú. Li va dir en francès: Qui els recollira? I em va mirar a mi.

Al final i després d'estar jugant amb ella una bona estona em va explicar la seva mare que la nena es diu Thèsa, que té dos anys i mig i que parla una mica de castellà perquè van estar vivint un temps a Barcelona.

Després vam tornar a la sala amb peluixos i coixins, i vam veure una dona que vigilava un bebé d'un mes d'edat com a molt que estava estirat en un coixí en forma de flor.

La Thésa, en veure el bebé, s'apropa i li va una carícia molt suau al caparró. Després s'aparta avergonyida.






Uns minuts després, la mare del bebé decideix marxar i es posa el seu fill a la motxilleta que duu al seu pit.
Li demano amablement si necessita ajuda i ella em diu que no cal.

Llavors decideixo marxar de la sala infantil. Quan la Thésa veu que surto de la sala, em persegueix i em diu un "Adiós" molt tentre. Jo li responc amb un "Adiós, au revoir" mentre li somric.

Quan giro el cap, la petita encara m'esta dient "adéu" amb una mà mentre amb l'altre abraça el peluix de gat que hem agafat juntes fa una bona estona.

La seva mare aprofita avans que marxi definitivament per dir-me "Adéu i gràcies" en castellà mentre li diu a la seva filla que em digui alguna cosa en castellà.




Com sempre, aquest instants del temps no els canviaria absolutament per res.


Bordeaux, un 20 de novembre de 2012. DIA INTERNACIONAL DELS DRETS DE L'INFANT. 

L'autora.

Lilly-sabates-de-xarol



                                            Fotografía: ©Sabates de xarol, Sigrid Zeevaert.


Un dels meus llibres preferits d'infància. Inclús amb quinze, divuit i vint-i-u anys he seguit llegint-lo.
Sóc de la mateixa opinió que el senyor Bettelheim, Gràcies als contes de fades desenvolupem el nostre caràcter, sigui quina sigui l'edat. I ara amb 21 anys segueixo llegint els contes de quan tenia deu, nou i quatre anys.

Aquest conte tracta d'un estiu al poble de la Bet (la protagonista). Diu que té amics però en el fons se sent molt sola. Llavors un bon dia, arriba a casa una nena "pija" amb vestidets, sabatetes de xarol i un gran llaç al cap. Resulta que els pares d'aquesta nena han hagut de marxar de viatge a l'Àfrica i han enviat a la seva filla a casa d'uns amics (els pares de la Bet) perquè hi passi l'estiu.
La primera impressió que s'enduu la protagonista de la neneta és de pija, insolent i molt cursi. S'enriu d'ella.
Veient la situació entre les dues nenes, els pares de la Bet diuen a la seva filla que integri a la Lilly (la noieta) al grup dels seus amics. La Bet ho intenta, però com la Lilly s'ha adonat que ho fa per obligació i que l'ha prejutjat sense conèixer se'n va i i es posa malalta de mentida per no voler causar problemes a la Bet.

La meva part preferida del llibre és quan el pare de la Bet construeix una tenda de campanya per les dues nenes al jardí de casa perquè hi convisquin juntes. Al principi no es parlen, però després troben coses en comú i es diverteixen. Una nit de pluja juguen a disfressar-se i a fer teatre, riuen i s'ho passen bé.
Finalment sense esperar-ho, acaben sent molt amigues.

Acaba l'estiu, i els pares de la Lilly venen a recollir a la seva filla. Ella no vol marxar. Ella i la Bet han forjat una gran amistat.

I.. fins aquí puc llegir.

M'agrada molt aquest llibre. Suposo que m'hi sento molt identificada. Últimament no faig més que criticar i prejutjar sense voler saber que hi ha dins d'aquella façana.

Com he dit abans, els contes sempre ens aprenen coses noves i mai és tard per aprendre.

Jo us recomano aquest llibre. Si el voleu llegir el podreu trobar a qualsevol Casa del llibre i val uns 5 euros. (Jo encara el tinc quan el sistema econòmic funcionava amb pessetes).

http://www.casadellibro.com/libro-sabates-de-xarol/9788476294437/672995


Bordeaux, un 19 de novembre de 2012.

L'autora.