diumenge, 18 de novembre de 2012

La casa de fusta d'en Rémi i la Clémentine




                                                      Fotografía: ©Clau a Bordeaux


Vet aquí una altre idea de conte pel llibre.
Des que era petita sempre he volgut tenir una caseta de fusta a dalt d'un arbre per jugar-hi hores i hores, d'aquelles que surten a les pel·lícules.
Desgraciadament, jo sóc urbanita i ni a les afores de Badalona ni a Bordeaux hi ha lloc per fer una caseta de fusta.
Sempre m'han encantat.
Un dia vaig estar imaginant com seria la casa de fusta dels meus somnis. Una per viure-hi de veritat.
Simple... Acollidora... Magnífica. I potser de molts colors.
M'agradaria que els meus nens del llibre, tinguessin una bonica i merescuda infància feliç (incloent-hi la seva caseta) on puguessin jugar junts.
Allà dibuixarien mapes i sortirien a la caça del tresor perdut; Cridarien; Riurien; Llegirien contes; I finalment, es quedarien adormits mirant les estrelles.

Vull dedicar especialment ( i amb molta estima) aquest capítol al meu company de jocs interminables. Amb  qui passava les tardes de primavera estirats en un prat de margarides dormint agafats de les mans.
Qui un dia es va tirar enmig d'una font només per fer-me somriure. Aquell qui un dia va baixar d'un autobús amb marxa només per saludar-me. Em refereixo a la primera persona que em va donar suport i coratge per escriure el llibre des del primer moment, i que acte seguit va voler ajudar-me.

Qui segueix emocionant-se amb cada entrada d'aquest blog perquè sap que mostro el meu diamant al món.

Segurament ens vam conèixer de petits, però no ho recordo. Per això, si em permets, vull crear una infància pels dos en un món fictici i atmotllable als nostres somnis. Vull crear per nosaltres la infància feliç que hauriem d'haver tingut els dos. Jugant, rient, creixent i tornar-nos a conèixer i a enamorar als 18 i als 20 anys.

Gràcies, Rémi.

De la Clémentine.



 Bordeaux, un enamorat 18 de novembre de 2012.


L'autora.