divendres, 16 de novembre de 2012

Conte de Nadal


                               Fotografía: © Marché de Noel a Bordeaux (extret de Google)


"I quan la Clémentine va obrir el paquet, va trobar un llibre de color lila brillant que esperava ser llegit. Es deia El racó dels nens i recollia tots els contes que li agradaven des que era molt petita."

(El Nadal perfecte, -El Racó dels nens-, Clàudia García)

Aquest és un fragment del nou conte que estic escrivint.
Avui m'he despertat amb sabor de records de nadal als llavis i volia immortalitzar-ho d'alguna manera.
Per aquest conte m'he inspirat en els meus nadals d'infància a casa dels meus avis paterns.
La meva àvia va morir a mitjans de desembre de fa alguns anys, gairebé abans de la seva festa tradicional preferida.

Jo recordo els nadals amb els meus avis com una tradició molt feliç per tots nosaltres.

Us descric l'escena:

El Nadal se celebrava a una casa molt acollidora, terra de marbre (que tot i que estava sempre fred quan hi caminava descalça, mai he trobat que fos una casa freda). Una taula amb espelmes i ple de menjar. A la meva àvia li encantava cuinar i jo des que tenia ben bé 4 anys que l'ajudava a preparar els postres.
Al moble de davant de la taula hi havia sempre molts regals grans i petits. Però algun cop anava canviant de lloc i els desplaçaven a la cadira del costat de la finestra o a la butaca de l'avi.
Al costat dret de la taula hi havia una calaixera amb gomes, llapis i fulls de paper. Sempre després del dinar de nadal, i quan la taula estava desparada  jo agafava un llapis, una goma i un paper i començava a dibuixar. Un cop, vaig escriure un intent de conte amb fulls grapats. Tractava sobre les aventures del Micky Mouse i el seu gos Pluto. Què se n'haurà fet d'aquell conte...

La cuina era el meu lloc preferit. Sempre feia molta olor a llet i a canyella.
Era una cuina molt petita amb ple d'utensilis de rebosteria i molt de menjar. Recordo que quan havíem de fer pastissos o carquinyolis (sí!, per Nadal feiem carquinyolis!), em pujava a sobre d'un taburet per veure com es feia la massa dins de la màquina.

Aquella casa tenia un encant especial. Mons avis eren feliços i jo també era feliç.
Ara aquella casa no és més que un record opac immortalitzat en les poques fotografies que he pogut recuperar. Justament n'estic mirant una i em recorren ple de calfreds per tot el cos, com una sensació de felicitat i de voler recuperar aquells instants.
Ara aquesta casa l'han transformat en una casa freda, horrorosament moderna i sense cap mena d'acolliment. No ha conservat res de la casa dels meus avis. És trist.

Els meus avis sempre m'han animat a escriure i m'han dit que jo de gran seria escriptora. També em deien que jo faria coses grans a la vida. La meva àvia i segurament el meu avi no podran veure mai el meu llibre de contes publicat. Per això vull dedicar el meu conte on la Clementine reviu un Nadal màgic amb la seva família i del que sempre recordara.

Bordeaux, un trist 16 de novembre de 2012.

L'autora.