dissabte, 10 de novembre de 2012

Històries del tramvia: Missatges d'esperança

                                                   Fotografía: © Paris, Maig del 68

Si volguéssiu llençar un crit al món en forma de frase, quina seria?
Em refereixo a escriure un pensament o una frase a qualsevol racó del planeta perquè quan la gent hi passi pel davant, la llegeixi i s'identifiqui amb la seva essència.


Jo avui, concretament fa una estona, he immortalitzat el meu missatge. Més que un crit era una frase d'esperança.

Com gairebé cada dia, he agafat el tramvia a Montaigne-Montesquieu i he baixat a Hotel de Ville.
Entre Victoire i Hotel de Ville he tingut una espècie de revelació.  Els vidres del tram estaven tots entel·lats ja que avui ha plogut gairebé tot el dia. Jo em solc adormir a tots els transports, així que he obert els ulls i he mirat el vidre on estava repenjada. L'he mirat atentament i l'he vist com un possible llenç en blanc per pintar.

Llavors amb el dit índex de la ma dreta he dibuixat un somriure. No m'he quedat satisfeta i al cap de pocs segons he escrit:

"La vie est de l'art
L'art est la vie"

(La vida és art; L'art és la vida)

He pensat que quan jo baixés i algú s'asseies al lloc que jo havia ocupat, miraria aquell missatge, somriuria i possiblement escriuria una espècie de resposta a sota. O potser no escriuria res, però almenys animaria la vida d'alguna persona.




Bordeaux, un 10 de novembre de 2012.


L'autora.