dimarts, 6 de novembre de 2012

La petita Marine

                                                       Fotografía: ©Clau a Bordeaux

"La vida sempre aconsegueix sorprendre'm". Sembla ben bé una típica frase de guió de pel·lícula, però el cas és que és molt certa.
Em trobo a dins de la recta final del meu Erasmus, enfrontant i transformant-me en una dona adulta.
La veritat és que aquesta metamorfosi no és tant fàcil ni tant ràpida com la de Kafka, sinó que és més aviat un procés interminable.

Abans ha succeït una cosa que m'ha fet somriure i recordar que en el fons encara sóc una nena.

Tot ha començat quan he pujat al tram B des de Victoire fins a Montaigne Montesqieu.
Hi havia moltíssima gent, com sempre. Algunes persones miraven amb cobdícia els seients plens tot desitjant que es buidessin, i d'altra, com jo, escoltava música mirant a ningun lloc.

Llavors ha passat.

M'he fixat en una nena petita, rosseta, molt bufona. Segurament tindria uns tres anyets.
Anava acompanyada dels seus avis. El seu avi estava de peu i la seva àvia asseguda davant meu.
Després d'uns minuts, l'àvia ha cridat a la seva néta perquè s'asseies a la seva falda.
Ha sigut en aquest moment quan m'he trobat cara a cara amb la petitona i hem començat el nostre joc de mirades.
La he mirat - m'ha mirat encuriosida i m'ha somrigut - La he tornat a mirar i la he somrigut.

Tot d'un cop, la petita aixeca els seus bracets cap a la meva direcció amb les palmes de la mà ben obertes.
Em diu: "Fais comme ça!" (Fes així!)

La he imitat i hem "xocat" les nostres mans suaument.

Bastanta estona després, encara seguiem amb el nostre joc de palmells, tot picant-nos les mans de diverses maneres mentre els avis de la noieta ens miraven a les dues amb cara de divertits i satisfets.
La nena rosseta m'ensenyava diverses maneres de picar-nos les mans i els punys, i jo la imitava com si aquell joc fos un descobriment nou per mi.

Estic segura que el Tram estava ple de gent, però en aquell moment només tenia ulls per aquella neneta tant bonica i el nostre joc.

Després ha començat a cantar una cançó amb una veu molt dolça, i quan ha acabat m'ha dit "C'est ton tour maintenant de chanter!" (És el teu torn ara de cantar).
Quan li he explicat que no sabia cantar, s'ha amagat la cara entre les mans, com si tingués vergonya d'haver mostrat la seva veu al món.
Llavors la seva àvia li ha dit "T'as honte maintenant? T'es timide? Personne ne te regarde" (Tens vergonya ara?, ets timida? ningú t'està mirant).

Per trencar el gel, li he preguntat a la petitona com es diu. Ella s'ha negat a dir-m'ho presa de la vergonya del moment. La seva àvia m'ha respost que es diu Marina.

Llavors per animar-la li he dit: "Marine! C'est un prénom très joli! En plus tu chantes très bien aussi!" (Marina! és un nom molt maco! A més cantes molt bé també!). I com si li acabessin de regalar una joguina, s'ha tret les mans de la cara i ha tornat a suplicar la meva atenció per tornar al nostre joc de mans.

Per desgràcia, un trajecte de tram no dura eternament i he hagut de baixar a la meva parada.
M'he acomiadat dels avis de la Marine, i a la nena li he dit Adéu amb les dues mans tot repetint-li que canta molt bé. Ella m'ha respost amb un "Au revoir" molt tendre.

Quan he baixat del tram, m'he girat per intentar tornar a trobar la mirada de la Marine.
I així ha sigut. Li he dit Adéu de lluny amb les dues mans i ella m'ha dit Adéu amb una mà, asseguda a la falda de la seva àvia.

Ha sigut un moment preciós i tendre.
M'ha fet pensar que tinc un do amagat per atraure l'atenció dels nens petits, que m'estimen i els estimo sense ni tant sols conèixel's.

Potser a la llarga no recordaré tots els noms de les persones que he conegut durant la meva estada Erasmus, ni el nom de les meves companyes de pis.
Però estic segura que sempre recordaré aquests instants del temps tant magnífics on els nens em donaven una mica de la seva màgia per seguir endavant, fent passes curtes però decisives pel camí de la vida.


Bordeaux, un "enfantin" 6 de novembre de 2012.

L'autora.