dilluns, 15 d’octubre de 2012

Le "Cache-cache"

                                                     Fotografía: ©Clau a Bordeaux

 "Huyo de lo que me sigue; voy detrás de lo que huye de mí" (Ovidio)

Avui mentre veia caure la nit a Bordeaux, m'he recordat de moltes escenes de quan jo era petita. Potser inclús són bona part del motiu per les quals ara, amb 21 anys, vull tornar a ser petita mitjançant aquest blog i el meu llibre de contes.
Recordo que m'agradava molt construir tendes de campanya amb llençols i mantes a la terrassa a ple estiu.
M'agradava molt amagar-me.
De més petita, amb 4 anyets (o inclús menys), m'amagava sota la maquina de cosir de la meva àvia quan era l'hora de dinar.
La meva millor amiga de la infància i jo creavem túnels sota del seu llit i ens amagàvem tot cercant tresors per descobrir.
Durant la meva pre-adolescència i fins fa relativament poc, m'agradava amagar-me sota de la taula de l'escriptori per tenir més intimitat per escriure els molts intents de novel·la que han acabat llençats a les escombraries.
Molts anys després encara em pregunto per què ho feia. O potser és que obvio la senzilla resposta: "Per fugir de la realitat".  Aquells amagatalls eren màgics, formaven part del meu món, i durant una estona, feia veure que no tenia responsabilitats, ni deures de l'escola.
Però (sempre hi ha un però), recordo als meus 13 anys un moment que em vaig haver d'amagar sota una cadira tapant-me la cara per no rebre una reacció violenta...

No tots els amagatalls són bons, ni cap serveix perquè fugim de la realitat. Però si que a mesura que creixem, aquestes coves, túnels o tendes de campanya de llençols van adoptant una funció diferent segons la necessitat.


Ara m'aniria bé un bon amagatall, un túnel que em dugués cap a Barcelona...

Bona nit.


A Bordeaux (França). Un contrist 15 d'octubre de 2012



L'autora.