diumenge, 14 d’octubre de 2012

Pedra, paper, ganyotes

                                                     Fotografía: ©Eliot Erwitt a NY


Quant n’arribem a ser d’innocents quan som petits... I és així, el que coneixem és això. Per nosaltres no hi ha armes, no hi ha rifle ni espasa. L’arma més poderosa és una expressió, un gest, que no deixa de ser la mostra del descontent, de la repressió sentimental, de la incomprensió i del desacord amb un món que ens sembla massa gran.
I com a mínim a mi m’envaeix de pesar que a mesura que ens fem grans, descobrim que hi ha tisores... moltes tisores. La gent utilitza massa aquestes tisores quan creix. Les utilitza per tallar, per clavar-les i per ferir. Quan disposem de la ocasió per utilitzar-les, ho fem en el que nosaltres pensaríem que fos una defensa, un contracop als atacs dels altres.
Però en realitat... seguim mostrant que és una tisora per parar el descontent... la repressió sentimental... la incomprensió... i en global, el desacord amb un món que ens continua semblant massa gran. I per molts anys que hagin passat d’ençà que fóssim aquell nen... seguirà sempre sent un món massa gran per abraçar-lo tot amb la nostra ment.
Tot i així... No es fa meravellós poder pensar que sempre hi ha coses per aprendre, que en realitat, som nens grans?


Barcelona, un 15 d'octubre de 2012.


L'il·lstrador S.

La princesa i el pèsol

                                                     Fotografía: ©Clau a Bordeaux


"Érase una vez un príncipe que quería casarse con una princesa, pero que fuese una princesa de verdad. En su busca recorrió todo el mundo, mas siempre había algún pero. Princesas había muchas, mas nunca lograba asegurarse de que lo fueran de veras; cada vez encontraba algo que le parecía sospechoso. Así regresó a su casa muy triste, pues estaba empeñado en encontrar a una princesa auténtica.
Una tarde estalló una terrible tempestad; se sucedían sin interrupción los rayos y los truenos, y llovía a cántaros; era un tiempo espantoso. En éstas llamaron a la puerta de la ciudad, y el anciano Rey acudió a abrir.
Una princesa estaba en la puerta; pero ¡santo Dios, cómo la habían puesto la lluvia y el mal tiempo! El agua le chorreaba por el cabello y los vestidos, se le metía por las cañas de los zapatos y le salía por los tacones; pero ella afirmaba que era una princesa verdadera.
"Pronto lo sabremos", pensó la vieja Reina, y, sin decir palabra, se fue al dormitorio, levantó la cama y puso un guisante sobre la tela metálica; luego amontonó encima veinte colchones, y encima de éstos, otros tantos edredones.
En esta cama debía dormir la princesa.
Por la mañana le preguntaron qué tal había descansado.
-¡Oh, muy mal! -exclamó-. No he pegado un ojo en toda la noche. ¡Sabe Dios lo que habría en la cama! ¡Era algo tan duro, que tengo el cuerpo lleno de cardenales! ¡Horrible!.
Entonces vieron que era una princesa de verdad, puesto que, a pesar de los veinte colchones y los veinte edredones, había sentido el guisante. Nadie, sino una verdadera princesa, podía ser tan sensible.
El príncipe la tomó por esposa, pues se había convencido de que se casaba con una princesa hecha y derecha; y el guisante pasó al museo, donde puede verse todavía, si nadie se lo ha llevado."

(La princesa y el guisante, Hans Christian Andersen)


No sé per quin motiu, però de petita m'agradava molt aquest conte. Encara ara és un dels meus preferits d'Andersen.
Suposo que,tot i que per desgracia, el món on vivim no és ni de lluny un conte de fades, bé, qui sap, jo sóc molt idealista i no he perdut la fe encara. Rectifico doncs: "Tot i que vivim en un món que ens mostra cada dia que no és un conte de fades, nosaltres podem fer que ho sigui". Així si.

Ahir passejava per Bordeaux i veia oportunitats a cada cantonada. La gent era feliç. O potser era jo que ho era. Veia art, color i vida a cada mil·límetre de ciutat. Veia nenes amb vestidets roses i cuetes que abraçaven amb força els seus peluixos protectors. Hi havia d'altres que explicaven contes a les seves mares. La ciutat feia una olor especial, a rosada, o inclús potser a una flor que encara no han collit del roser. Es nota que s'acosta lentament el mes de febrer.

Aquests contes de fades, que van sorgint poc a poc de les arrels d'aquesta època fosca on ens trobem encallats em fan tenir ganes d'escriure. Vull demostrar al món que encara tenim motius per viure i per seguir endevant. Ja sigui sols en un país estranger com jo, o bé acompanyats. Tot és possible si es desitja.


Que tingueu un gran dia  ple de contes de fades.


Bordeaux, França. Un plujós 14 d'octubre de 2012.


L'autora