dissabte, 13 d’octubre de 2012

Instants del temps


                                                  Fotografía: ©Clau a Gorliz (Euskadi)

Avui el dia m'ha somrigut. He presenciat un instant del temps. El més dolç i tendre que he vist en molt de temps. Si em permeteu, voldria compartir-lo amb vosaltres.

Bé, per començar, us vull introduir dins del context.

Des que em vaig instal·lar per viure a Bordeaux, m'he proposat intentar observar i conèixer com viu la gent francesa.
No estudio sociologia, ni tampoc psicologia, però m'agrada molt observar el comportament de les persones en un temps i espai concrets. M'agrada fixar-me en detalls, mirades, gestos... que m'ajudin a comprendre què està pensant en aquell moment certa persona. De vegades també, inclús m'imagino la seva historia, les seves preocupacions, temors, alegries... 

I avui, he pujat al tramvia com sempre a Montaigne-Montesquieu per baixar a Grand Théatre. A Peixotto ha pujat una parella jove, segurament de vint-i-molts o uns trenta-i-pocs. El noi, duia una motxilla de ruta a l'esquena i la noia una maleta a la mà. Però no anaven sols! La noia estava (molt) embarassada!!!!
Llavors jo com a gest d'amabilitat, li he ofert el meu seient.
He estat tot el trajecte observant els detalls de la parella. M'he fixat com la noia acaronava d'una manera molt suau i tendre la seva ( molt) grossa panxa embarassada. Com el seu xicot gairebé no mirava a la seva novia (cosa que m'ha fet pensar que potser tenien problemes de parella), però que en canvi feia moltes ulleres i tenia la part de sota els ulls bastant lilosa. 
També m'he adonat com les poques vegades que ell la mirava, ho feia d'una manera increïblement tendre, com dient-li: "Tranquil·la estimada, aviat arribarem". D'una altra banda, ell enviava missatges al mòbil tota l'estona i ella feia gests de nervis amb els dits de la mà que no acaronava el seu ventre i el peu dret. 
Com que s'han fixat que els observava (discretament, però), he dedicat un somriure tendre a la noia i me n'ha tornat un amb la mateixa intensitat de tendresa. 
Quan m'estava preparant per sortir, li he dedicat un altre somriure tot dient-li "bona sort" sense paraules. No ha calgut dir res, sabia del cert que em deia "gràcies" amb la mirada. Quan he baixat, li he dedicat un altre somriure i li he dit adéu amb la mà. Ella m'ha correspost amb el mateix gest. En aquell moment, sé que ens hem entès. 

Just quan he baixat del tramvia ha començat a caure un ruixat fort que ha fet que el centre de la ciutat s'omplís de paraigües. Jo somreia. Volia mullar-me, estava tant plena de goig i vida que no m'importava en absolut mullar-me. Ha sigut una senyal, un instant del temps que ha indicat que avui seria un gran dia. I evidentment, ho ha sigut.


I us podria explicar encara més anècdotes! Per exemple, com he parlat amb una nena d'un anyet quan una banda de música estava tocant una cançó a la recepció de l'ajuntament de Bordeaux.

Aquests instants del temps són regals de la vida. Probablement la parella del tramvia no s'enrecorda de mi i aquesta experiència només ha quedat com una anècdota que romandrà escrita en aquest blog i ja està. Però per mi ha estat un bocí de cel; Un instant del temps; Una caixa de pandora amb només l'Esperança; Un ruixat  de felicitat a plena tardor. En definitiva, un petit tresor que desaré dins la meva capsa de la imaginació.


Bona nit a tots i totes.


A Bordeaux, França. Un feliç 13 d'octubre de 2012.



L'autora.