divendres, 30 de novembre de 2012

La "Mamie" Noël de Bordeaux

Bonjour a tots,

Aquí a França ja podem respirar l'ambient de Nadal a dins cada partícula d'oxigen.
Ahir em vaig trobar ni mes ni menys que amb la mare Noel. Bé, una àvia Noel.

Quan vaig tornar de l'universitat cap a casa, em vaig creuar amb la veina del pis de sota per l'escala. Estava muntant un arbre de nadal de plàstic enmig del passadís.



                                        Fotografía: ©Arbre de Nadal extret de Google

Com és costum la vaig saludar. Em va tornar la salutació i em va explicar que havia pogut recuperar aquell vell arbre de nadal, i que l'estava reconstruint per donar-lo als nens de l'orfenat del barri. Segons ella, els pobres nens no havien tingut mai l'oportunitat de veure un arbre de nadal.
Em vaig meravellar.
També em va explicar que la conserge li va oferir un arbre de nadal i que el posaria a l'escala del bloc de pisos i el decoraria perquè l'edifici on vivim és molt trist i necessita una mica d'alegria per les festes de nadal.

De cop, em vaig fascinar.
aquesta dona tindrà uns 80 molts anys i un cos petit i dèbil  però que a dins amaga un cor molt més gran que tota la ciutat.
Inevitablement, vaig comprar aquella aquella dona amb les meves companyes de pis. Aquí, a "casa" no tenim cap mena de decoració de nadal. És un pis molt fred. Menys mal que d'aquí uns cinc dies decoraré el meu balcó amb garlandes nadalenques. És una pena.
Però almenys estic contenta de saber que hi ha persones que realment son conscients del veritable significat del Nadal i no de la façana comercial i freda que la societat ens vol vendre.

M'agrada que existeixi persones així.


Que tingueu un preciós últim dia de novembre.

Bordeaux, un 30 de novembre de 2012.

L'autora.


dijous, 29 de novembre de 2012

L'Home i el Pruner




Fotografia: ©Google

“Hi havia una vegada un home que s’encarregava de cuidar un pruner que havia crescut molt. La seva única activitat a la vida era comprovar que el pruner donés bon fruit, i es passava dies i nits senceres intentant trobar la manera que l’arbre li fes tastar alguna pruna amb bon gust.Un dia, el bon home estava descansant ajagut a l’ombreta de l’arbre, mirant com les branques i les fulles onejaven al vent, i va sentir un soroll que semblava provenir de les branques més altes. L’home, estranyat, va obrir bé els ulls, i va contemplar com una pruna queia de branca en branca, de fulla en fulla, fins que va acabar dipositant-se suaument entre les seves cames. Sense pensar-s’ho, va agafar el fruit i el va mirar amb deteniment. Tenia un tacte molt més agradable que les prunes que havia menjat fins ara. La va mossegar, per degustar-la, i li va sorprendre veure que era la fruita més dolça i saborosa que havia tastat fins ara.Amb un gran somriure, l’home ho va entendre. Els millors fruits estaven amunt de tot de l’arbre.Aleshores, va pensar que podria fer-los caure agitant l’arbre amb més força, amb una mica menys de delicadesa perquè la seva força fes caure a les fruites més bones. Però enlloc d’això, el que l’home va rebre va ser una tromba de prunes dolentes i pansides que el van deixar estabornit.Al dia següent, l’home va pensar que potser la solució perquè les prunes baixessin seria senzillament esperar sota l’arbre, sense fer res, i que les prunes bones caiguessin soles. Però per dies que passaven, el pruner sempre feia caure les seves prunes dolentes.Un bon dia, un temps després de tot això, l’home va tenir una altra idea. Amb força i amb embranzida, va començar a escalar l’arbre, esperant arribar a la copa. Després de molt esforç, ple de ferides i molt cansat, va arribar al seu cim.Allà, li esperaven quantitat de prunes formoses i exquisites que lluïen al sol de la tarda com esferes de diamant.Després d’aquell dia, l’home va entendre que a l’arbre que té bon fruit, val la pena trobar-li, però sempre si hi deixem el millor de nosaltres.”

Espero que us hagi agradat!

Barcelona, 29 de novembre de 2012

L'il·lustrador

dimecres, 28 de novembre de 2012

La gelosia d'Otelo




  Fotografía: ©Otelo i la mort de Desdémona


"Desdémona yace muerta asesinada por su esposo, Othello. Emilia, la esposa de Iago maldice a su marido. Niega a Othello infidelidad alguna por parte de su señora.  Desvela la maldad de Iago: le pide que confiese y él ordena callar a su esposa.ve que todo se le está desmoronando. Emilia resuelve todo el embrollo, pero hay determinadas circunstancias que ya no podrán cambiar. Emilia es asesinada por su esposo y  Othello se suicida. El castigo que debe ser ejecutado a Iago es corroborado por la carta encontrada en el bolsillo de su cómplice asesinado, Rodrigo, para que matase a Cassio por orden del celoso Othello.

Iago será torturado para que sufra por los males ocasionados."

(Otelo, William Shakespeare)


Aquest és el final de l'obra Otelo de Shakespeare.
Tot s'ha de dir, l'escriptor anglès és més conegut per Romeu i Julieta que no pas per Otelo. 
Però no s'ha de menysprear aquesta obra mestra.

També he de reconèixer que només m'agrada aquest llibre pel tret que caracteritza al personatge principal: La gelosia.

M'he vist tantes vegades en una situació com la que pateix Otelo... Sense morts, és clar, però si amb els sentiments de dubte, rancor, gelosia i potser una mica d'odi.
Sé que la gelosia no serveix per res, que només fa mal a un mateix i al seu voltant... Però, qui es pot resistir a un monstre de color verd que neix dins la part més fosca del teu cor i que s'estén fins envair tot el cos?

En el segle de W. Shakespeare aquests problemes tenien fàcil solució amb un cop d'espasa. (No dic que sigui la solució més sensata i correcta però...)
Actualment l'amor està tant depravat i sobrevalorat que és massa fàcil que la gelosia vingui a despertar les nostres pors.
Jo mateixa en tinc. Ara en tinc. La setmana passada en vaig tenir i dies enrere també.
Aquest tipus de sentiments no són bons companys de viatge, però són massa difícils d'eradicar un cop han ocupat una part molt gran del teu cor. Molt difícil.

Un simple gest, una simple abraçada, mirada, fet... Ja dóna per malpensar. Exactament igual que Otelo amb el mocador que estava en el calaix de Desdémona. No era més que una trampa de Cassio per fer mal a Iago. Però per aquest petit joc, acaba fent mal a tot el seu voltant.

Sento si no us puc proporcionar una solució contra aquest monstre verd. A mi ja m'ha envait massa cops. S'ha de sobreviure amb això o superar-ho. Ara per ara no sé la manera de fer-ho.
Espero que vosaltres pugueu trobar la resposta abans que jo i dir-me el preuat secret.


Bona nit gelosos/es- no gelosos/es

Bordeaux, un 28 de novembre de 2012

L'autora.

"Restless" i "Moulin Rouge": Un debat entre l'Amor i la Mort

                                                      Fotografía: ©Pel·lícula Restless

Aquesta tarda m'he dedicat a mirar pel·lícules.
Després de la mort del meu avi, el Destí em va fer triar de la Biblioteca dues pel·lícules molt curioses que tracten sobre l'Amor i la Mort. 

Una és Restless. És la historia d'un noi que va tenir un accident de cotxe fa un temps. Els seus pares van morir a l'acte i ell va estar tres mesos en coma. Quan va despertar es va fer amic d'un fantasma. Es consola anant a tots els funerals que pot a fer veure que sent pena per aquelles persones que no hi són.
D'altra banda hi ha una noia. Ella pateix un càncer de la qual no hi ha cura i sap que només li queden tres mesos de vida. Ells dos es coneixen en un enterrament i sembla que aquest fet fa que el seu Destí estigui lligat durant aquests mesos de vida que li queden a la noia.
Els dos tenen uns gustos i unes passions molt estranyes, però les accepten i les volen aprendre.
Ell fa que la noia (a qui acabara estimant) visqui a fons aquest temps, i, tot i que sap que per ell serà molt dolorós, s'acaba enamorant.
El final és agredolç (com diria algú que jo conec). Acaba bé amb un final tràgic.
Em fa pensar que hagués dit jo si hagués pogut estar en el enterrament del meu avi.
No hagués dit res. Hagués recordat tots els instants preuats que vaig tenir el privilegi de passar amb ell i somriuria. I així s'acabaria la meva historia.

L'altra pel·lícula és Moulin Rouge. 


       Fotografía: © Pel·lícula Moulin Rouge

És un clàssic. Una pel·lícula que tothom coneix. I també, una de les meves preferides. 
Aquesta, per contra, aborda La Belle Époque, una època on era molt fàcil contraure una malaltia greu, com la que pateix la protagonsita.
Estem a París l'any 1899. En Christian ve a viure a Paris per treballar com escriptor a Montmartre, el barri bohemi on van viure molts artistes. 
Una mica per hasar, coneix a una cortesana i, després de veure el seu talent com a poeta, ella s'enamora d'ell.
S'inventen una representació teatral per poder estar junts i amagar-se de la societat, qui no permet de viure plenament el seu amor. 
Tot es complica quan el financer de la jove, cec de gelosia descobreix l'amor amagat dels dos amants i quan la malaltia de la cortesana acaba per treure-li ferotgement la vida. Una malaltia anomenada tuberculosi, que ni tant sols l'amor més dolç i pur pot salvar. 


Les dues pel·lícules parlen de L'amor com una força que no pot curar una malaltia però si ajudar a sobreporta el millor possible. 

Tinc la sort de gaudir d'una molt bona salut. Però si algun dia m'arribés de sobte una malaltia, m'agradaria molt viure-la a fons, agafant cada segon amb les dues mans i aprofitar-lo fins que no em quedi més temps per viure.
De fet, això s'hauria de fer encara que no estiguem malalts. La vida és un tresor massa valuós i preuat per desaprofitar-la, no creieu?


Us deixo aqui els trailers de les dues pel·lícules i algunes cançons de la Banda Sonora que m'agrada (com sempre faig).


http://www.youtube.com/watch?v=p7t29dNoTxs (Trailer Restless)

http://www.youtube.com/watch?v=djtpQdqAx30 (Banda Sonora de Restless)

http://www.youtube.com/watch?v=6KkNqJaI3Qs (Trailer Moulin Rouge)

http://www.youtube.com/watch?v=F9XGsp8FpOQ&feature=related (El Tango de Roxanne -Banda Sonora  de Moulin Rouge)

http://www.youtube.com/watch?v=rbHO2RXcVB0&feature=fvwrel (Come What May -Banda Sonora de Moulin Rouge)



Que passeu un bon final de dimecres ple d'Amor. 


Bordeaux, un 28 de novembre de 2012.

L'autora. 

dilluns, 26 de novembre de 2012

El nen que no volia crèixer



                                                 Fotografía: ©Peter Pan (James Barrie)

                                                "Morir es una gran aventura" (Peter Pan)

Avui m'agradaria que ens evadíssim tots de la realitat només per una estona. Per tant, us deixo aqui varies versions de pel·lícules de Peter Pan:

http://cinefox.tv/ver1534/peter-pan-la-gran-aventura_pelicula-completa.html (Peter Pan, la gran aventura, 2003)

http://www.youtube.com/watch?v=6_3Vx5aAulc&feature=relmfu (Hook, 1991)

http://ipelix.com/pelicula/284/descubriendo-nunca-jamas.html (Descubriendo Nunca Jamás, 2004)

http://www.divxonline.info/pelicula/1470/Peter-Pan-1953/ (Peter Pan, 1953)

http://pelispekes.com/peter-pan-2-regreso-al-pais-de-nunca-jamas/ (Peter Pan 2, Regreso al País de Nunca Jamás, 2002)

També us recomano la BO de Peter Pan la gran aventura. El Compositor es diu James Newton Howard:

http://www.youtube.com/watch?v=n-VdOd9y5OU

Que tingueu un bon dilluns. Ens veiem a Nunca Jamás.

Bordeaux, 26 de novembre de 2012.

L'autora.



La mort del petit príncep: Un nen gran que puja al cel.



                                                   Fotografía: ©Epìleg del "Petit Príncep"


"Aquest és, per a mi, el paisatge més bonic i més trist del món. És el mateix paisatge que el de la pàgina anterior, però l’he tornat a dibuixar per ensenyar-vos-el bé. Aquí és on el petit príncep va aparèixer a la terra, i després va desaparèixer. Mireu atentament aquest paisatge per tal d'estar segurs de reconèixer-lo si un dia viatgeu a l’Àfrica, al desert. I, si resulta que passeu per aquí, us ho prego, no aneu de pressa, espereu-vos una mica just a sota de l’estrella! Si aleshores un nen se us acosta, si us riu, si té els cabells d’or, si no respon quan li feu preguntes, ja endevinareu qui és. Sigueu amables! No em deixeu així de trist: escriviu-me de seguida dient que ha tornat…"

(Epìleg del "Petit Príncep")


Sí, us he descobert el secret més preuat del meu llibre preferit. Així acaba el Petit Príncep. 
La veritat és que té un final força bonic. Per si no l'enteneu, és la mort del nen que Saint-Exupéry (transformat en personatge de llibre) duia a dins.
Ahir va morir el meu avi, i m'ha fet recordar en la mort del Petit Príncep. 

Només us diré que cada cop que l'anava a veure a l'hospital o a la residència on mon pare el va fotre plorava d'alegria. Deia que era molt feliç que l'anés a veure.
Recordo que pels hiverns de la meva infància, dins d'aquella casa que us en vaig parlar un dia, m'agafava les mans i me les escalfava amb el seu alè.
Les últimes vegades que l'he pogut veure he sigut jo qui li he agafat les mans i les hi he escalfat (tot i que només era pell i ossos).
L'última vegada que el vaig veure vaig acariciar el cap suaument, el vaig ajudar a mocar-se, li vaig fer un petó al front i li vaig fregar les mans.
Hi ha infinitat de detalls que us podria explicar per la qual estimava, estimo i estimaré sempre al meu avi.

Un dia que el vaig anar a veure a la residència em va dir mentre plorava que s'havia enamorat del meu somriure.
Sé que a mort feliç i estimant-me més que al seu propi fill.
Penso que ara almenys estarà al cel amb la meva àvia estimada i amb el seu fill preferit.

Els trobo tant a faltar....

Vaig anar a veure al meu avi a l'hospital per Tot Sants i li vaig preguntar: "Vols que et faci un dibuix i te'l porti la pròxima vegada que ens veiem"? Em va mirar somrient i va dir que d'acord.
He arribat massa tard.
Però almenys, sé que ara no pateix i que m'estima. Inclús pot ser que jo hagi sigut el seu últim pensament.

Coi, com l'anyoro, i em sap molt de greu no haver-li dit adéu i haver-li fet saber que l'estimo moltíssim.
Sempre ha estat molt orgullós de mi. A tota persona que passava pel seu costat li deia que jo parlava català, castellà, francès i anglès i que estava vivint a França. Estava molt orgullós que treies bones notes a la universitat. Per sort, va estar a temps de conèixer al meu amor.
Em sap molt de greu que no pugui veure el somni de publicar un llibre fet realitat, de no poder conèixer els meus futurs fills, de celebrar més nadals junts...

Donaria la meva vida a qui fos només perquè els meus dos avis tornessin a viure.

Avi, iaia, us estimo molt.

Descanseu en pau, dintre de molts anys estaré al vostre costat per sempre.


Bordeaux, un molt trist 26 de novembre de 2012.


L'autora.


diumenge, 25 de novembre de 2012

Descubriendo Nunca Jamás

                                               Fotografía: ©Descubriendo Nunca Jamás


    "Todo esta en la imaginación, solamente hay que creer."
    (Descubriendo Nunca Jamás)

És sens dubte una de les meves pel·lícules preferides. I no perquè els actors principals siguin la Kate Winslet i en Johnny Depp. Sinó perquè representa la vida de l'escriptor anglès James Barrie. I com va extreure de la seva imaginació el País de Nunca Jamás que ara tots coneixem.


No us diré res més. Només veieu-la. Recomenable mirar-la amb mocadors al costat.
Aquí us deixo el trailer:

http://www.youtube.com/watch?v=wJP1aSdEhdY (en anglès)

http://www.youtube.com/watch?v=ZtSnu90v6EA (en castellà amb comentaris).

També us deixo com a regal la magnífica Banda Sonora de la pel·lícula:

http://www.youtube.com/watch?v=JyBQwmBQ5kI


Bordeaux, un mágic 25 de novembre de 2012.


L'autora.




dimecres, 21 de novembre de 2012

Caçadors de malsons



Ahir vaig començar el meu voluntariat a l'Afev llegint contes a nens a una Biblioteca de Pessac.
Descriuria la situació, explicaria com de bé m'ho vaig passar amb els altres voluntaris i els infants.
Però  avui, necessito fer una petita confessió i parlar d'un tema més seriós que m'afecta a mi com a persona i a la meva vida.

Des de sempre pateixo una cosa que es diu insomni. Alguns li diuen trastorn de la son, altres, malaltia. Jo prefereixo dir-li desgràcia. 

Ajuntem aquest problema amb el fet que tinc un terrible pànic a la foscor. No puc estar sola dins d'una habitació tancada. M'agafa una forta ansietat que fa que em costi respirar.

Quan vivia a Barcelona més o menys podria sobre portar-ho. Bé, de fet no, però tenia ajuda i suport.
Ara que visc a França em costa més que mai dormir. Penso, imagino i em venen calfreds de terror al cos. Visc amb quatre noies més i tot i així no em sento segura ni dins la meva pròpia habitació. Ni amb la llum encesa. Ni amb el pany de la meva porta posat. Inclús amb les llums de tot el pis enceses. Ni amb el "pestillo" de la porta d'entrada del pis posada.

La providència m'ha donat un do que em porta mala i bona sort alhora. La imaginació.
Per una part em fa ser una persona extremadament creativa i diferent de les altres persones per la manera de percebre la vida. Però d'altra banda, tinc més poder d'imaginació que molta altra gent. Puc visualitzar-ho tot. ABSOLUTAMENT TOT. Incloent el que m'espanta i del que tinc pànic.

Tinc un poder increïble a les meves mans i no el puc dominar per fer-me més forta, sinó que em fa ser més dèbil.

Molta gent (inclús gent propera a mi) em diu exagerada, que si que dormo i que exagero. Jo només dic: És molt fàcil criticar quan no vius en primera persona una cosa. Pots opinar però no pots saber com de difícil és lluitar contra una part del cervell molt forta que et domina.

És molt difícil sobreviure amb això. I no vull que penseu que exagero, tant de bo poguéssiu saber exactament com em sento sense haver de patir-ho.

Un dia vaig pensar a escriure un conte on la Clémentine tingués exactament la mateixa fòbia i mala sort que jo, però al contrari que una servidora, pogués lluitar contra si mateixa i vèncer  I per tant, que pogués dormir plàcidament totes les nits. Aquest no serà el meu cas.

Tinc una nit molt llarga per endevant. Son les 23:00 i fins les 6:00 no me n'aniré a dormir.

Fins llavors...


Que dormiu bé vosaltres que podeu.

Bordeaux, Un desvetllat 21 de novembre de 2012.


L'autora

dilluns, 19 de novembre de 2012

La Thésa vol llegir un conte


                                                       
                                                    Fotografía: ©Extret de Google

Cada cop veig més clar que creuar-me amb nens petits cada dia ha de ser una senyal irrefutable perquè escrigui i publiqui el meu llibre de contes.
Ahir... Vaig anar a la Bibliothèque de Meriadeck (la biblioteca més gran de Bordeaux).
Només entrar vaig veure la sala infantil i m'hi vaig quedar.

Vaig fer les primeres passes cap a un lloc ple de peluixos, estores i estanteries de contes i llibres de tota mena. Quan vaig creuar la porta una nena petita amb el cabell castany clar, serrell i rissos a les puntes va venir cap a mi a pas indecís amb la seva nina entre les mans. Llavors em vaig ajupir i em va oferir la seva nina. Jo li vaig dir: "Tu me donnes ta poupée alors?" (I doncs, que em dones la teva nina?). Ella va fer que "sí" amb el cap. Vaig agafar la nina i li vaig tornar tot dient-li: "C'est à toi cette poupée" (És teva aquesta nina). Tot seguit la va agafar i la va abraçar amb força.

Uns instants després va venir la seva mare dient-li que escollís un llibre per endur a casa.
La neneta va entrar a una sala, la més petita, amb alfombres de flors i peluixos d'animals. Va anar corrent cap al peluix gegant del gat i me'l va donar.

Cop que la veia massa embalada li vaig dir: "Tu veux que je te lise un conte?" (Vols que et llegeixi un conte?). Va fer que "sí" amb el cap un altre cop i va anar a cercar el seu llibre preferit. Jo de mentre em vaig asseure entre el peluix del gat i el de la vaca. Al cap de poca estona, la petita va venir al meu costat amb un conte sobre porquets i me'l va oferir. Li vaig dir que s'asseies al meu costat. Però ella s'hi va negar. No estava satisfeta del lloc que havia triat per la lectura i em va endur cap a una espècie de banc tou que hi havia al costat. Ens vam asseure una al costat de l'altra i li vaig començar a llegir el conte.

Poc temps després, va venir la seva mare preocupada i va dir que havia triat contes per la seva filla i que la duia a la sala més gran. Les dues van anar cap allà i jo les vaig seguir.
Elles es van instal·lar a una taula molt a prop de l'entrada. Jo vaig deixar el bolso i la jaqueta al seu costat i vaig anar a mirar contes infantils.

De cop... Vaig sentir de lluny un estrident però dolç: "Coucouuuuuuuuuuuuuuuuuuu!!!!!" (Eoooooooo). Era la petita que em reclamava.
Llavors va venir corrent com una bala on estava jo i li pregunto: "Tu veux que je te lise un autre conte?" (Vols que et llegeixi un altre conte?). La resposta, com calia esperar, va ser afirmativa.

Vam estar passejant per tota la sala infantil i juvenil a la recerca de varis contes per llegir.
Agafava un, mirava la portada i me'l donava. Recordo que va agafar dos llibres enormes que pesaven massa per ella i em vaig oferir per ajudar a portar-los. Me'ls va donar i em va dir: "voilàaa...".
Tot seguit vam anar amb tots els llibres a una taula. El primer que va fer va ser apartar les cadires, dir-me que m'asseiés i deixar un llibre dels que haviem triat davant de cada cadira dient: "Celui.-là ici, voilà...." (Aquest per aquí, voilà..) . Vaig pensar: "Quina nena més intel·ligent".

Poca estona després va venir la seva mare i li va explicar a la seva filla que només havia de treure de lloc el conte que volia, que després els hauria de recollir algú. Li va dir en francès: Qui els recollira? I em va mirar a mi.

Al final i després d'estar jugant amb ella una bona estona em va explicar la seva mare que la nena es diu Thèsa, que té dos anys i mig i que parla una mica de castellà perquè van estar vivint un temps a Barcelona.

Després vam tornar a la sala amb peluixos i coixins, i vam veure una dona que vigilava un bebé d'un mes d'edat com a molt que estava estirat en un coixí en forma de flor.

La Thésa, en veure el bebé, s'apropa i li va una carícia molt suau al caparró. Després s'aparta avergonyida.






Uns minuts després, la mare del bebé decideix marxar i es posa el seu fill a la motxilleta que duu al seu pit.
Li demano amablement si necessita ajuda i ella em diu que no cal.

Llavors decideixo marxar de la sala infantil. Quan la Thésa veu que surto de la sala, em persegueix i em diu un "Adiós" molt tentre. Jo li responc amb un "Adiós, au revoir" mentre li somric.

Quan giro el cap, la petita encara m'esta dient "adéu" amb una mà mentre amb l'altre abraça el peluix de gat que hem agafat juntes fa una bona estona.

La seva mare aprofita avans que marxi definitivament per dir-me "Adéu i gràcies" en castellà mentre li diu a la seva filla que em digui alguna cosa en castellà.




Com sempre, aquest instants del temps no els canviaria absolutament per res.


Bordeaux, un 20 de novembre de 2012. DIA INTERNACIONAL DELS DRETS DE L'INFANT. 

L'autora.

Lilly-sabates-de-xarol



                                            Fotografía: ©Sabates de xarol, Sigrid Zeevaert.


Un dels meus llibres preferits d'infància. Inclús amb quinze, divuit i vint-i-u anys he seguit llegint-lo.
Sóc de la mateixa opinió que el senyor Bettelheim, Gràcies als contes de fades desenvolupem el nostre caràcter, sigui quina sigui l'edat. I ara amb 21 anys segueixo llegint els contes de quan tenia deu, nou i quatre anys.

Aquest conte tracta d'un estiu al poble de la Bet (la protagonista). Diu que té amics però en el fons se sent molt sola. Llavors un bon dia, arriba a casa una nena "pija" amb vestidets, sabatetes de xarol i un gran llaç al cap. Resulta que els pares d'aquesta nena han hagut de marxar de viatge a l'Àfrica i han enviat a la seva filla a casa d'uns amics (els pares de la Bet) perquè hi passi l'estiu.
La primera impressió que s'enduu la protagonista de la neneta és de pija, insolent i molt cursi. S'enriu d'ella.
Veient la situació entre les dues nenes, els pares de la Bet diuen a la seva filla que integri a la Lilly (la noieta) al grup dels seus amics. La Bet ho intenta, però com la Lilly s'ha adonat que ho fa per obligació i que l'ha prejutjat sense conèixer se'n va i i es posa malalta de mentida per no voler causar problemes a la Bet.

La meva part preferida del llibre és quan el pare de la Bet construeix una tenda de campanya per les dues nenes al jardí de casa perquè hi convisquin juntes. Al principi no es parlen, però després troben coses en comú i es diverteixen. Una nit de pluja juguen a disfressar-se i a fer teatre, riuen i s'ho passen bé.
Finalment sense esperar-ho, acaben sent molt amigues.

Acaba l'estiu, i els pares de la Lilly venen a recollir a la seva filla. Ella no vol marxar. Ella i la Bet han forjat una gran amistat.

I.. fins aquí puc llegir.

M'agrada molt aquest llibre. Suposo que m'hi sento molt identificada. Últimament no faig més que criticar i prejutjar sense voler saber que hi ha dins d'aquella façana.

Com he dit abans, els contes sempre ens aprenen coses noves i mai és tard per aprendre.

Jo us recomano aquest llibre. Si el voleu llegir el podreu trobar a qualsevol Casa del llibre i val uns 5 euros. (Jo encara el tinc quan el sistema econòmic funcionava amb pessetes).

http://www.casadellibro.com/libro-sabates-de-xarol/9788476294437/672995


Bordeaux, un 19 de novembre de 2012.

L'autora.

diumenge, 18 de novembre de 2012

La casa de fusta d'en Rémi i la Clémentine




                                                      Fotografía: ©Clau a Bordeaux


Vet aquí una altre idea de conte pel llibre.
Des que era petita sempre he volgut tenir una caseta de fusta a dalt d'un arbre per jugar-hi hores i hores, d'aquelles que surten a les pel·lícules.
Desgraciadament, jo sóc urbanita i ni a les afores de Badalona ni a Bordeaux hi ha lloc per fer una caseta de fusta.
Sempre m'han encantat.
Un dia vaig estar imaginant com seria la casa de fusta dels meus somnis. Una per viure-hi de veritat.
Simple... Acollidora... Magnífica. I potser de molts colors.
M'agradaria que els meus nens del llibre, tinguessin una bonica i merescuda infància feliç (incloent-hi la seva caseta) on puguessin jugar junts.
Allà dibuixarien mapes i sortirien a la caça del tresor perdut; Cridarien; Riurien; Llegirien contes; I finalment, es quedarien adormits mirant les estrelles.

Vull dedicar especialment ( i amb molta estima) aquest capítol al meu company de jocs interminables. Amb  qui passava les tardes de primavera estirats en un prat de margarides dormint agafats de les mans.
Qui un dia es va tirar enmig d'una font només per fer-me somriure. Aquell qui un dia va baixar d'un autobús amb marxa només per saludar-me. Em refereixo a la primera persona que em va donar suport i coratge per escriure el llibre des del primer moment, i que acte seguit va voler ajudar-me.

Qui segueix emocionant-se amb cada entrada d'aquest blog perquè sap que mostro el meu diamant al món.

Segurament ens vam conèixer de petits, però no ho recordo. Per això, si em permets, vull crear una infància pels dos en un món fictici i atmotllable als nostres somnis. Vull crear per nosaltres la infància feliç que hauriem d'haver tingut els dos. Jugant, rient, creixent i tornar-nos a conèixer i a enamorar als 18 i als 20 anys.

Gràcies, Rémi.

De la Clémentine.



 Bordeaux, un enamorat 18 de novembre de 2012.


L'autora.






dissabte, 17 de novembre de 2012

El gran conte de fades

                                                         Fotografía: ©Clau a Bordeaux

<<Le petit chaperon rouge a été mon premier amour. Je sens que, si j'avais pu l'épouser, j'aurais connu le parfait bonheur.>> Ces mots de Charles Dickens montrent que, pareil à des millions d'enfants inconnus, partout dans le monde et à touts époques, il a été charmé par les contes de fées.
[...]
Les contes de fées, à la différence de toute autre forme de littérature, dirigent l'enfant vers la découverte de son identité et de sa vocation et lui montrent aussi quelles expériences il doit passer pour développer plus avant son caractère. Les contes de fées nous disent que, malgré l'adversité, une bonne vie, pleine de consolations est à notre portée, à condition que nous ne trouverions jamais notre véritable identité.

("Psychanalyse des contes de fées", Bruno Bettelheim)

Traducció:

"La caputxeta vermella va ser el meu primer amor. Sento que si l'hagués pogut demanar en matrimoni, hauria conegut la perfecte felicitat.". Aquestes paraules de Charles Dickens mostren que, igual a milions de nens desconeguts, per tot arreu del món i a totes les èpoques, ha estat encantat pels contes de fades.
[...]
Els contes de fades, a la diferència de tota altra forma de literatura, dirigeixen l'infant cap a la descoberta de la seva identitat i de la seva vocació i li ensenyen també quines experiències ell ha de passar per desenvolupar més aviat el seu caràcter. Els contes de fades ens diuen que, malgrat l'adversitat, una bona vida, plena de consolacions és a les nostres mans, a condició que nosaltres no trobéssim mai la nostra veritable identitat.

(Psicoanàlisi dels contes de fades, Bruno Bettelheim)
Traducció per: Clàudia F. García


Només hi ha dos llibres que m'han canviat la vida (i això que llegeixo molt). Un és el "Petit Príncep" i l'altra és aquest. Ha sigut amor a primera vista.

Recordo en un taller de conte-contes de principis de curs amb la FAS, una noia ens va dir: "Ara trieu un conte per llegir davant dels altres. El que us enamori".
El conte que vaig llegir aquell dia no em va enamorar massa. Però aquest...
El vaig agafar per casualitat de la Biblioteca del departament de Llengua Francesa de l'Universitat Bordeaux 3. Necessitava llibres de La Fontaine per documentar-me per un treball i vaig trobar aquest per casualitat.
Recordo que quan vaig llegir el títol vaig pensar: "Sembla interessant, em podria servir per escriure el recull de contes". I voilà, dit i fet.

Encara estic llegint l'introducció però és magnífica. Dins les últimes pàgines abans del primer capítol, l'autor compara la tragèdia grega d'edip amb el Folklore nòrdic o la literatura popular. És sublim.

Amb el permís de l'autor, m'agradaria dedicar una entrada molt més profunda a algun capítol del llibre.
El pitjor és que tots els capítols són interessants, cada línia, cada paràgraf, cada pàgina desprèn raó i sinceritat.

Obviament, recomano aquest llibre. I res d'agafar-lo de la biblioteca. Directament anar corrents a una llibreria i comprar-lo costi el que costi. Creieume, val moltíssim la pena.
Jo tant dora com pugui l'aniré a comprar al barri bohemi i artístic de saint Michel.
El barri on trobes una llibreria antiga o una tenda d'instruments musicals a cada cantonada.


I conte contat....
Bon vespre a tothom!!


Un literari 17 de novembre de 2012.


L'autora.

divendres, 16 de novembre de 2012

Conte de Nadal


                               Fotografía: © Marché de Noel a Bordeaux (extret de Google)


"I quan la Clémentine va obrir el paquet, va trobar un llibre de color lila brillant que esperava ser llegit. Es deia El racó dels nens i recollia tots els contes que li agradaven des que era molt petita."

(El Nadal perfecte, -El Racó dels nens-, Clàudia García)

Aquest és un fragment del nou conte que estic escrivint.
Avui m'he despertat amb sabor de records de nadal als llavis i volia immortalitzar-ho d'alguna manera.
Per aquest conte m'he inspirat en els meus nadals d'infància a casa dels meus avis paterns.
La meva àvia va morir a mitjans de desembre de fa alguns anys, gairebé abans de la seva festa tradicional preferida.

Jo recordo els nadals amb els meus avis com una tradició molt feliç per tots nosaltres.

Us descric l'escena:

El Nadal se celebrava a una casa molt acollidora, terra de marbre (que tot i que estava sempre fred quan hi caminava descalça, mai he trobat que fos una casa freda). Una taula amb espelmes i ple de menjar. A la meva àvia li encantava cuinar i jo des que tenia ben bé 4 anys que l'ajudava a preparar els postres.
Al moble de davant de la taula hi havia sempre molts regals grans i petits. Però algun cop anava canviant de lloc i els desplaçaven a la cadira del costat de la finestra o a la butaca de l'avi.
Al costat dret de la taula hi havia una calaixera amb gomes, llapis i fulls de paper. Sempre després del dinar de nadal, i quan la taula estava desparada  jo agafava un llapis, una goma i un paper i començava a dibuixar. Un cop, vaig escriure un intent de conte amb fulls grapats. Tractava sobre les aventures del Micky Mouse i el seu gos Pluto. Què se n'haurà fet d'aquell conte...

La cuina era el meu lloc preferit. Sempre feia molta olor a llet i a canyella.
Era una cuina molt petita amb ple d'utensilis de rebosteria i molt de menjar. Recordo que quan havíem de fer pastissos o carquinyolis (sí!, per Nadal feiem carquinyolis!), em pujava a sobre d'un taburet per veure com es feia la massa dins de la màquina.

Aquella casa tenia un encant especial. Mons avis eren feliços i jo també era feliç.
Ara aquella casa no és més que un record opac immortalitzat en les poques fotografies que he pogut recuperar. Justament n'estic mirant una i em recorren ple de calfreds per tot el cos, com una sensació de felicitat i de voler recuperar aquells instants.
Ara aquesta casa l'han transformat en una casa freda, horrorosament moderna i sense cap mena d'acolliment. No ha conservat res de la casa dels meus avis. És trist.

Els meus avis sempre m'han animat a escriure i m'han dit que jo de gran seria escriptora. També em deien que jo faria coses grans a la vida. La meva àvia i segurament el meu avi no podran veure mai el meu llibre de contes publicat. Per això vull dedicar el meu conte on la Clementine reviu un Nadal màgic amb la seva família i del que sempre recordara.

Bordeaux, un trist 16 de novembre de 2012.

L'autora.






dimecres, 14 de novembre de 2012

I tu, què FAS pels altres?

                                         Fotografía: ©Clau a la Vall d'Hebrón, (Barcelona)

Jo què faig? Més aviat feia.
L'any passat vaig ser voluntària de la Fundació Autònoma Solidària a Barcelona dins del programa socio-sanitari. Ho trobo enormement a faltar.
La meva funció, juntament amb altres voluntaris, era de llegir contes als nens malalts, jugar amb ells, ajudar als pares d'aquests, distreure'ls, fer-los tallers. En resum, fer-los oblidar de la seva malaltia.

Quan vaig començar vaig pensar: "M'agrada la idea, serà divertit, però alhora... Em fa por l'ambient dels hospitals".
Però ja des del primer dia, la meva mentalitat va ser molt més oberta, veia al petit i no les cent mil agulles intravenoses que tenia pel cos.
El fet d'explicar contes als nens, preparar tallers de 5 minuts durant una setmana, prendre'm 4 tes al dia per no adormir-me a l'hospital... M'omplia.

Per què explico això ara?

Doncs perquè a la vida hi ha molt més que el que veiem, i sempre podem donar més del que volem.
No dubteu mai a ajudar als altres. En el meu lloc va ser a infants malalts, però cadascú té la seva joia per oferir.

Us deixo uns enllaços amb videos de la meva experiència de l'any passat a la FAS. Espero que us agradin.

- Nostrum: http://www.youtube.com/watch?v=FXsFg1H4ZvM

 -Acte de Cloenda: http://www.youtube.com/watch?v=3LrJUfxxceI&feature=youtu.be

-Experiènces i testimonis: http://www.youtube.com/watch?v=fKspr2yjv5A&feature=relmfu


Bordeaux, un 14 de novembre de 2012.


L'autora.

dissabte, 10 de novembre de 2012

Històries del tramvia: Missatges d'esperança

                                                   Fotografía: © Paris, Maig del 68

Si volguéssiu llençar un crit al món en forma de frase, quina seria?
Em refereixo a escriure un pensament o una frase a qualsevol racó del planeta perquè quan la gent hi passi pel davant, la llegeixi i s'identifiqui amb la seva essència.


Jo avui, concretament fa una estona, he immortalitzat el meu missatge. Més que un crit era una frase d'esperança.

Com gairebé cada dia, he agafat el tramvia a Montaigne-Montesquieu i he baixat a Hotel de Ville.
Entre Victoire i Hotel de Ville he tingut una espècie de revelació.  Els vidres del tram estaven tots entel·lats ja que avui ha plogut gairebé tot el dia. Jo em solc adormir a tots els transports, així que he obert els ulls i he mirat el vidre on estava repenjada. L'he mirat atentament i l'he vist com un possible llenç en blanc per pintar.

Llavors amb el dit índex de la ma dreta he dibuixat un somriure. No m'he quedat satisfeta i al cap de pocs segons he escrit:

"La vie est de l'art
L'art est la vie"

(La vida és art; L'art és la vida)

He pensat que quan jo baixés i algú s'asseies al lloc que jo havia ocupat, miraria aquell missatge, somriuria i possiblement escriuria una espècie de resposta a sota. O potser no escriuria res, però almenys animaria la vida d'alguna persona.




Bordeaux, un 10 de novembre de 2012.


L'autora.

dimecres, 7 de novembre de 2012

Els Baobabs de l'asteroide B-612



                                                          Fotografía: ©Clau a Bordeaux

"-¿ O sigui que també es mengen els baobabs ?
Li vaig fer observar que els baobabs no són arbusts, sinó arbres grans com catedrals i que, fins i tot si s'endugués tot un ramat d'elefants, el ramat no s'acabaria ni un sol baobab.
[...]
Però assenyadament va observar :

- Els baobabs, abans de créixer, comencen essent petits.

- Exacte ! ¿ Però per què vols que els bens es mengin els baobabs petits ?

Em va respondre : " A tu que et sembla !", com si fos ben evident. I em va caldre un gran esforç d'intel·ligència per entendre el problema jo tot sol.

Efectivament, al planeta del petit príncep hi havia, com a tots els planetes, bones herbes i males herbes. Per tant, bones llavors de bones herbes i males llavors de males herbes. Però les llavors són invisibles. Dormen en el secret de la terra fins que a alguna li ve la fantasia de despertar-se... Aleshores s'estira, i primer creix tímidament cap al sol un petit i inofensiu branquilló molt bonic. Si és un branquilló de rave o de roser el podem deixar créixer com vulgui. Però si és una planta dolenta s'ha d'arrencar de seguida, així que la reconeixes. I al planeta del petit príncep hi havia unes llavors terribles... eren les llavors de baobabs. El terra del planeta n'estava infestat. I d'un baobab, si no hi ets a temps, ja no te'n pots desfer mai més. Ocupa tot el planeta. El forada amb les arrels. I si el planeta és massa petit i hi ha massa baobabs, el rebenten. "

(Capítol IV, "El Petit Príncep)


No us heu preguntat mai com essent "El Petit Príncep" el meu llibre preferit, no he fet cap entrada més que la de presentació?

Bé, la resposta és que aquest llibre ha canviat la meva vida de cap a peus. Tant que no sabria per on començar o quin capítol escriure. Aquest dels Baobabs no és el meu preferit (algun dia sabreu quin és), però sé que és un dels més importants.
La moral d'aquest capítol és que al principi totes les persones semblen bones i inofensives. No tenim per què jutjar-les. Però quan creixen  hi ha algunes (no sabem en quin tant per cent de quantitat), es transformen en males persones a causa de les influències que han rebut.
Amb els esser humans no s'ha de ser tant radical com amb els Baobabs i treure'ls los del planeta, sinó que s'ha d'intentar fer-los corregir i convertir-les en precioses roses.
Per alguns aquesta és una missió impossible, però no està de més intentar-ho.


Per si no heu llegit aquesta obra mestra i teniu curiositat, us recomano absolutament que ho feu en el idioma que sigui.
I si us heu adaptat a la lectura digital (cosa que desaprovo completament), us deixo aqui un enllaç per llegir tots els capítols i per saber com acaba la història.
No son els dibuixos originals, però està prou bé.

http://apliense.xtec.cat/prestatgeria/a8901109_825/llibre/index.php?section=1&page=-1


Bordeaux, un 7 de novembre de 2012.


L'autora.

dimarts, 6 de novembre de 2012

La petita Marine

                                                       Fotografía: ©Clau a Bordeaux

"La vida sempre aconsegueix sorprendre'm". Sembla ben bé una típica frase de guió de pel·lícula, però el cas és que és molt certa.
Em trobo a dins de la recta final del meu Erasmus, enfrontant i transformant-me en una dona adulta.
La veritat és que aquesta metamorfosi no és tant fàcil ni tant ràpida com la de Kafka, sinó que és més aviat un procés interminable.

Abans ha succeït una cosa que m'ha fet somriure i recordar que en el fons encara sóc una nena.

Tot ha començat quan he pujat al tram B des de Victoire fins a Montaigne Montesqieu.
Hi havia moltíssima gent, com sempre. Algunes persones miraven amb cobdícia els seients plens tot desitjant que es buidessin, i d'altra, com jo, escoltava música mirant a ningun lloc.

Llavors ha passat.

M'he fixat en una nena petita, rosseta, molt bufona. Segurament tindria uns tres anyets.
Anava acompanyada dels seus avis. El seu avi estava de peu i la seva àvia asseguda davant meu.
Després d'uns minuts, l'àvia ha cridat a la seva néta perquè s'asseies a la seva falda.
Ha sigut en aquest moment quan m'he trobat cara a cara amb la petitona i hem començat el nostre joc de mirades.
La he mirat - m'ha mirat encuriosida i m'ha somrigut - La he tornat a mirar i la he somrigut.

Tot d'un cop, la petita aixeca els seus bracets cap a la meva direcció amb les palmes de la mà ben obertes.
Em diu: "Fais comme ça!" (Fes així!)

La he imitat i hem "xocat" les nostres mans suaument.

Bastanta estona després, encara seguiem amb el nostre joc de palmells, tot picant-nos les mans de diverses maneres mentre els avis de la noieta ens miraven a les dues amb cara de divertits i satisfets.
La nena rosseta m'ensenyava diverses maneres de picar-nos les mans i els punys, i jo la imitava com si aquell joc fos un descobriment nou per mi.

Estic segura que el Tram estava ple de gent, però en aquell moment només tenia ulls per aquella neneta tant bonica i el nostre joc.

Després ha començat a cantar una cançó amb una veu molt dolça, i quan ha acabat m'ha dit "C'est ton tour maintenant de chanter!" (És el teu torn ara de cantar).
Quan li he explicat que no sabia cantar, s'ha amagat la cara entre les mans, com si tingués vergonya d'haver mostrat la seva veu al món.
Llavors la seva àvia li ha dit "T'as honte maintenant? T'es timide? Personne ne te regarde" (Tens vergonya ara?, ets timida? ningú t'està mirant).

Per trencar el gel, li he preguntat a la petitona com es diu. Ella s'ha negat a dir-m'ho presa de la vergonya del moment. La seva àvia m'ha respost que es diu Marina.

Llavors per animar-la li he dit: "Marine! C'est un prénom très joli! En plus tu chantes très bien aussi!" (Marina! és un nom molt maco! A més cantes molt bé també!). I com si li acabessin de regalar una joguina, s'ha tret les mans de la cara i ha tornat a suplicar la meva atenció per tornar al nostre joc de mans.

Per desgràcia, un trajecte de tram no dura eternament i he hagut de baixar a la meva parada.
M'he acomiadat dels avis de la Marine, i a la nena li he dit Adéu amb les dues mans tot repetint-li que canta molt bé. Ella m'ha respost amb un "Au revoir" molt tendre.

Quan he baixat del tram, m'he girat per intentar tornar a trobar la mirada de la Marine.
I així ha sigut. Li he dit Adéu de lluny amb les dues mans i ella m'ha dit Adéu amb una mà, asseguda a la falda de la seva àvia.

Ha sigut un moment preciós i tendre.
M'ha fet pensar que tinc un do amagat per atraure l'atenció dels nens petits, que m'estimen i els estimo sense ni tant sols conèixel's.

Potser a la llarga no recordaré tots els noms de les persones que he conegut durant la meva estada Erasmus, ni el nom de les meves companyes de pis.
Però estic segura que sempre recordaré aquests instants del temps tant magnífics on els nens em donaven una mica de la seva màgia per seguir endavant, fent passes curtes però decisives pel camí de la vida.


Bordeaux, un "enfantin" 6 de novembre de 2012.

L'autora.



dilluns, 5 de novembre de 2012

Deus Dixit

                                                         Fotografía: ©Clau a Bordeaux

Per avui havia previst una entrada on argumentava que Tom Sawyer i Oliver Twist són personatges de llibres i d'autors diferents però que evoquen a un mateix tipus de societat i a un mateix grup de sentiments cap al lector. Però avui no parlaré d'això.
Jo quan era petita estava segura de l'existència de Déu (a causa de l'imposició de la religió dins l'ambient on vaig créixer). Al cap d'uns anys de suplicar a un poder superior que moltes ferides es curessin i que molts problemes se solucionessin, i a causa de no rebre cap tipus de resposta, vaig decidir abandonar la meva fe i considerar-me atea total i absoluta.
Després d'alguns anys he arribat a pensar que no existeix un Déu o un Buda, sinó una força superior per la qual tots estem aquí. Vull dir, cadascú té un motiu per la qual seguir vivint. Digueu-me idealista, però veig gairebé impossible viure sense creure en res. Seria molt trist pensar que hi ha gent que creu que l'única meta de la humanitat és néixer, créixer i reproduir-se, no?

Però ahir...
Em vaig sorprendre a mi mateixa resant a Déu i demanant-li protecció a les persones que més m'estimo.

Recordo que fa aproximadament un mes, vaig anar a fer un tour preparat per els regidors de cultura de Bordeaux. Un lloc dels que havíem de visitar era la Cathédrale de Saint Aindré Pey Berland.
Gairebé sense pensar, vaig pagar una moneda a una senyora que venia espelmes i ciris.
Vaig agafar una i la vaig encendre tot demanant a Déu que cuidés i portés sort a la meva família.
I demà hi tornaré a anar.

Suposo que mai he oblidat del tot la fe (i ara més que tots en necessitem una mica més cada dia).

Sé que si no fos per certes males experiències i circumstàncies de la vida jo no estaria aquí ni hagués conegut  a les persones tant meravelloses que he conegut aquest any.

Digueu-li Déu, digueu-li Destí. Un i l'altre acaben a les aigües tranquil·les de la fe.



Bordeaux, un metafísic 5 de novembre de 2012.


L'autora




diumenge, 4 de novembre de 2012

Cites i Mantres

Fotografía: ©Clau a Bordeaux

Més d'un cop he pensat a recopilar totes les cites que m'agraden dins d'una llibreta per llegir-les quan necessiti força per tirar endavant.
Fa uns mesos ho vaig intentar. Ara tinc 4 pàgines de cites i mitja llibreta buida.
El segon intent ha sigut fa uns dies a Bordeaux, just abans de marxar cap a Barcelona.

Tenia clar que necessitava una frase, una cita, alguna cosa per repetir-me tots els matins i totes les nits. Una espècie de clau secreta per saber que anava tot bé.

Fa unes setmanes, la meva ànima bessona em va fer dibuixar uns cartells amb uns mantres i em va ordenar que els pengés per l'habitació i que els llegís cada dia pel matí i just quan m'anés a dormir per la nit.

Funciona.

D'altra banda, jo em vaig escriure unes petites frases en uns post-its de colors a sobre d'una cartolina de color rosa lluent. La veritat és que totes aquestes frases que omplen la meva habitació també omplen les meves ganes de seguir avançant dia rere dia.
Són frases simples, però que em defineixen d'una manera que ni jo mateixa sabria fer.

Per si teniu curiositat les frases són les següents:

-"Rever c'est le bonheur; Attendre c'est la vie" (Victor Hugo)
-"La lecture, une porte ouverte sur un monde enchanté" (François Mauriac)
-"L'art c'est une revelion contre le Destin" (André Malraux)
-"¿Y de qué sirve un libro sin dibujos ni dialogos?" (Alicia en el País de las Maravillas)

Per últim, el meu mantra, el que sempre em repeteixo mil cops quan se m'escapen coses de les mans és "Nothing's gonna change my world" i, simplement, "endevant".


Endavant, endavant, endavant, endavant, endavant, endavant, endavant.

I així comença i acaba un altre dia.

 Bordeaux, Un 4 de novembre de 2012


L'autora

dissabte, 3 de novembre de 2012

La Fontaine: La font de saviesa infantil






                                                                 Fotografía: ©Bilbao 


       DOS AMIGOS
Jean de la Fontaine

"En el mundo en que vivimos la verdadera amistad no es frecuente.
  Muchas personas egoístas olvidan que la felicidad está en el amor desinteresado que brindamos a los demás.

Esta historia se refiere a dos amigos verdaderos. Todo lo que era de uno era también del otro; se apreciaban, se respetaban y vivían en perfecta armonía.
  Una noche, uno de los amigos despertó sobresaltado. Saltó de la cama, se vistió apresuradamente y se dirigió a la casa del otro.
  Al llegar, golpeó ruidosamente y todos se despertaron. Los criados le abrieron la puerta, asustados, y él entró en la residencia.
  El dueño de la casa, que lo esperaba con una bolsa de dinero en una mano y su espada en la otra, le dijo:
  -Amigo mío: sé que no eres hombre de salir corriendo en plena noche sin ningún motivo. Si viniste a mi casa es porque algo grave te sucede. Si perdiste dinero en el juego, aquí tienes, tómalo...
  ...Y si tuviste un altercado y necesitas ayuda para enfrentar a los que te persiguen, juntos pelearemos. Ya sabes que puedes contar conmigo para todo.
  El visitante respondió:
-Mucho agradezco tus generosos ofrecimientos, pero no estoy aquí por ninguno de esos motivos...
  ...Estaba durmiendo tranquilamente cuando soñé que estabas intranquilo y triste, que la angustia te dominaba y que me necesitabas a tu lado...
  ...La pesadilla me preocupó y por eso vine a tu casa a estas horas. No podía estar seguro de que te encontrabas bien y tuve que comprobarlo por mí mismo.
  Así actúa un verdadero amigo. No espera que su compañero acuda a él sino que, cuando supone que algo le sucede, corre a ofrecerle su ayuda.

 La amistad es eso: estar atento a las necesidades del otro y tratar de ayudar a solucionarlas, ser leal y generoso y compartir no sólo las alegrías sino también los pesares."

Realment Jean de La Fontaine és un escriptor de literatura infantil que m'agrada molt. 
Les seves fabules són conegudes per cenyir-se a problemes reals i transformar-los en literatura perquè els nens petits puguin discernir el que està bé del que està malament. 

Us confesso que no coneixia aquesta fabula dels dos amics, però ara que la he llegit i rellegit un parell de cops em fa pensar en escenes d'aquests dies que he estat a Barcelona amb la família, instants que m'he sentit acollida. M'he sentit molt protegida. 
També jo he estat amb als que estimo quan ho necessitaven aquests dies. Ha sigut un intercanvi de valors.

Tinc la sort de tenir a grans persones al meu voltant que es preocupen per mi. N'estic molt agraïda. 


De nou a Bordeaux, un 3 de novembre de 2012.


L'autora.