dimecres, 31 d’octubre de 2012

Remember me/ The Catcher in the Rye

                                                          Fotografía: ©Holden Caulfield

Demano perdó si les darreres entrades del blog s'allunen una mica del seu objectiu inicial i s'apropen més a la realitat.
He estat buscant contes i mites que tractin problemes familiars (i més concretament entre pares i fills) per exposar la meva opinió aquí en el blog. Desgraciadament, l'únic que se m'ha acudit és Edip Rei de Sófocles.
De fet, és un bon llibre per tractar aquest tema, però no l'aborda pel cantó que m'interessa.

Ahir, mentre tornava a casa amb la meva ànima bessona, li vaig estar parlant sobre un llibre i una pel·lícula que tenen la mateixa trama narrativa i que són un clar exemple dels problemes actuals que tinc la mala sort de carregar sobre les meves espatlles. El llibre és "El guardían entre el Centeno" de J.D. Salinger i l pel·lícula es diu "Recuérdame".
A primera vista no tenen res a veure, però si profunditzem en els problemes que l'autor i el director ens volen mostrar, tenen més a veure que qualsevol altra cosa tangible.

El noi de la fotografia d'avui és en Holden Caulfield, protagonista de l'obra de Salinger.
Jo us podria explicar la seva biografia, i de com d'identificada m'hi sento; Tal que no sap què ser o què fer en un futur pròxim i llunyà, i no té una familia estable per recolzar-s'hi.

Crec que Sir Wikipedia em farà el favor de desvetllar-us el misteri de la seva vida millor que jo.
I si per alguna remota casualitat us agrada el tema del llibre (altament recomenable), el trobareu a les llibraries en una edició de butxaca molt econòmica.
                                            Fotografía: ©Remember me


D'altra banda, la pel·lícula m'agrada molt. I no pel fet que l'actor protagonista és el vampir aquell pel qui van totes les adolescents bojes. Sinó perquè el personatge que interpreta és una ànima atormentada i sola pel seu pare. Un noi atrapat per un passat de matisos negres, sense un futur clar aparentment.

Us deixo aquí el trailer. Diria que podeu trobar la pel·lícula per internet si us interessa.

http://www.youtube.com/watch?v=BksjBkCDBiQ (Tràiler de Recuérdame)
http://es.wikiquote.org/wiki/El_guardi%C3%A1n_entre_el_centeno (Cites de El guardían entre el Centeno)
http://es.wikipedia.org/wiki/The_Catcher_in_the_Rye (Resum de El Guardián entre el Centeno)


Barcelona, un 31 d'octubre de 2012.


L'autora.

Paraules d'en Paul McCartney


                                                            Fotografía: ©The Beatles

Fa un temps, una persona molt intel·ligent em va dir que la seva cançó preferida dels Beatles és "Let it be" (deixa-ho estar). La raó és que quan té problemes o preocupacions, escolta la cançó i l'ajuda a evadir-se una estona.
Aquests dies a Barcelona només són que pujades i baixades en picat d'una muntanya russa sense sentit. L'única manera possible que veig per superar aquesta fase és dir-me cinquanta vegades al dia "Let it be".

Vull aclarir que jo escric sobre contes, mites i fabules en aquest blog. Però tot i que la vida estigui coberta d'una lleu capa d'art i color, quan la destapem només hi ha realitat, preocupació, futur... I també un llarg camí que tots hem de fer cap a un mateix Destí però amb diferents bifurcacions.

La meva cançó preferida és una altra, no tant realista com "Let it be". Aquesta és més idealista. Recull tot el que espero de la vida i l'etiqueta que atorgo a aquest camí que trepitjo a cegues cada dia.

Us deixo aqui ambdues cançons. Per qui sigui realista i vulgui evadir-se una mica d'aquesta grisor, pot escoltar "Across the Universe". Per contra, qui necessiti dossis suplementàries de realitat com una servidora, pot escoltar "Let it be" fins que hagi curat la ferida.

http://www.youtube.com/watch?v=RdopMqrftXs (Let it be)

http://www.youtube.com/watch?v=PN9n1bAahg4 (Across the Universe)

Que tingueu un bon Beatlesdia!

Barcelona, un gris i plujós 31 d'octubre de 2012.

Que totes les ànimes descansin en pau.


L'autora.

diumenge, 28 d’octubre de 2012

L'hora del te

                                                       Fotografía: ©Clau a Bordeaux


http://www.youtube.com/watch?v=9Lv6cJKo4Vc&feature=related
(Fiesta del té, Alicia en el Pais de las Maravillas)

Lewis Carroll no és un dels meus escriptors de literatura infantil preferits, però si que reconec el mèrit amb el conte d'Alicia en el País de les Meravelles.
M'agrada molt aquesta escena. Em transmet bogeria, desordre, incomprensió, burla...
Qui si no podria des-catalogar i ridiculitzar un acte solemne anglès com és l'hora del te?


Ahir mentre passejava per Pessac vaig arribar a la conclusió que a quest món li falta un toc de màgia i fantasia. Es pot dir que som com el conill blanc de l'Alicia, sempre pendent de l'hora i corrent durant tota la historia.
Potser Lewis Carroll ens vol dir algun missatge. Intenta advertir-nos mitjançant aquest conte que si no canviem el nostre punt de vista, acabarem transformant-nos en uns cínics com l'Alicia al principi, o uns "estressats" com el conill blanc.
Cada personatge té dues cares, igual que les persones.

També m'agrada molt aquest mini-conte dins de la pel·lícula. El que els que estudiem la literatura diriem una narració metadiagètica (una narració dins d'una narració):

http://www.youtube.com/watch?v=8-8OTa7_Lxw

Us deixo reflexionar i treure conclusions.

 Bordeaux (i amb la maleta a la mà per tornar a Barcelona), un nerviós 28 d'octubre de 2012


L'autora.






divendres, 26 d’octubre de 2012

The game of love

                                                          Fotografía: ©Clau a Bordeaux



"Cuenta la historia que los dioses griegos se aburrían así que inventaron a los seres humanos... Pero seguían aburriéndose e inventaron el amor y vieron que ya no se aburrían, así que decidieron probar el amor a ellos mismos y, finalmente, inventaron la risa para poder soportarlo..."

(El juego del amor, un film de Robert Benton)


http://www.youtube.com/watch?v=3UIojGDIBvI (The game of love, Michelle Branch and Santana)


Moltes vegades no som conscients que l'Amor es pot demostrar de la forma més simple i delicada. 
No cal grans regals ni excessives mostres de devoció. Moltes vegades només cal oferir vida a l'altra persona: No ser egoista, aportar ajuda, suport i inclús cartells amb lemes d'ànims. 

Els detalls i les coses simples sempre s'imposen a l'amor superficial. Sempre.


Amb un peu entre Bordeaux i Barcelona, un amorós 26 d'octubre de 2012. 


L'autora.





dijous, 25 d’octubre de 2012

Orfeu i Eurídice

                                                        Fotografía: ©Clau a Barcelona

"[..]Orfeu va travessar tot l'Hades en el seu camí de sortida, però abans d'arribar a l'última porta no pogué contenir la seva impaciència i es girà per a veure el rostre d'Eurídice. En aquest moment ella fou presa i convertida un altre cop en ombra, i ell fou expulsat de l'infern, definitivament."

(Mite d'Orfeu i Eurídice, mitologia grega)


L'impaciència ens pot jugar males passades moltes vegades. 
Dintre de 3 dies torno a Barcelona, una ciutat sorollosa, bruta, estressant i que agomboia. Però donaria mitja vida per estar allà ara mateix. 
Tinc la sort que quan torni i miri sempre enrere, tindré a algú que em donarà la mà incondicionalment.


Que tingueu un bon (quasi) cap de setmana.

Un 25 d'octubre de 2012


L'autora.

dimarts, 16 d’octubre de 2012

El taller dels somriures


 Fotografía: Mafalda de Quino

"Comienza tu día con una sonrisa y verás lo divertido que es ir por ahi desentonando con todo el mundo" (Mafalda)

M'agrada molt el verb "somriure". Crec saber per què els somriures són tant valuosos, inclús més que qualsevol pedra preciosa. 
Son regals que fem sense pensar, alegria desbordada que neix a les arrels dels nostres llavis. 
Sabeu la frase aquella de "Somriu, no saps mai qui es pot enamorar del teu somriure?". En el meu cas es va complir ja fa 6 mesos enrere. 
D'altra banda, heu pogut contemplar un somriure d'un nen petit? No hi ha tresor més gran...

Així que, si per casualitat em veieu avui, no dubteu a somriure'm, el més possible és que us en torni un amb la mateixa intensitat!

Passeu un gran dia de tardor avui i regaleu molts somriures!


Un molt feliç 17 d'octubre de 2012.



L'autora

dilluns, 15 d’octubre de 2012

Le "Cache-cache"

                                                     Fotografía: ©Clau a Bordeaux

 "Huyo de lo que me sigue; voy detrás de lo que huye de mí" (Ovidio)

Avui mentre veia caure la nit a Bordeaux, m'he recordat de moltes escenes de quan jo era petita. Potser inclús són bona part del motiu per les quals ara, amb 21 anys, vull tornar a ser petita mitjançant aquest blog i el meu llibre de contes.
Recordo que m'agradava molt construir tendes de campanya amb llençols i mantes a la terrassa a ple estiu.
M'agradava molt amagar-me.
De més petita, amb 4 anyets (o inclús menys), m'amagava sota la maquina de cosir de la meva àvia quan era l'hora de dinar.
La meva millor amiga de la infància i jo creavem túnels sota del seu llit i ens amagàvem tot cercant tresors per descobrir.
Durant la meva pre-adolescència i fins fa relativament poc, m'agradava amagar-me sota de la taula de l'escriptori per tenir més intimitat per escriure els molts intents de novel·la que han acabat llençats a les escombraries.
Molts anys després encara em pregunto per què ho feia. O potser és que obvio la senzilla resposta: "Per fugir de la realitat".  Aquells amagatalls eren màgics, formaven part del meu món, i durant una estona, feia veure que no tenia responsabilitats, ni deures de l'escola.
Però (sempre hi ha un però), recordo als meus 13 anys un moment que em vaig haver d'amagar sota una cadira tapant-me la cara per no rebre una reacció violenta...

No tots els amagatalls són bons, ni cap serveix perquè fugim de la realitat. Però si que a mesura que creixem, aquestes coves, túnels o tendes de campanya de llençols van adoptant una funció diferent segons la necessitat.


Ara m'aniria bé un bon amagatall, un túnel que em dugués cap a Barcelona...

Bona nit.


A Bordeaux (França). Un contrist 15 d'octubre de 2012



L'autora.

diumenge, 14 d’octubre de 2012

Pedra, paper, ganyotes

                                                     Fotografía: ©Eliot Erwitt a NY


Quant n’arribem a ser d’innocents quan som petits... I és així, el que coneixem és això. Per nosaltres no hi ha armes, no hi ha rifle ni espasa. L’arma més poderosa és una expressió, un gest, que no deixa de ser la mostra del descontent, de la repressió sentimental, de la incomprensió i del desacord amb un món que ens sembla massa gran.
I com a mínim a mi m’envaeix de pesar que a mesura que ens fem grans, descobrim que hi ha tisores... moltes tisores. La gent utilitza massa aquestes tisores quan creix. Les utilitza per tallar, per clavar-les i per ferir. Quan disposem de la ocasió per utilitzar-les, ho fem en el que nosaltres pensaríem que fos una defensa, un contracop als atacs dels altres.
Però en realitat... seguim mostrant que és una tisora per parar el descontent... la repressió sentimental... la incomprensió... i en global, el desacord amb un món que ens continua semblant massa gran. I per molts anys que hagin passat d’ençà que fóssim aquell nen... seguirà sempre sent un món massa gran per abraçar-lo tot amb la nostra ment.
Tot i així... No es fa meravellós poder pensar que sempre hi ha coses per aprendre, que en realitat, som nens grans?


Barcelona, un 15 d'octubre de 2012.


L'il·lstrador S.

La princesa i el pèsol

                                                     Fotografía: ©Clau a Bordeaux


"Érase una vez un príncipe que quería casarse con una princesa, pero que fuese una princesa de verdad. En su busca recorrió todo el mundo, mas siempre había algún pero. Princesas había muchas, mas nunca lograba asegurarse de que lo fueran de veras; cada vez encontraba algo que le parecía sospechoso. Así regresó a su casa muy triste, pues estaba empeñado en encontrar a una princesa auténtica.
Una tarde estalló una terrible tempestad; se sucedían sin interrupción los rayos y los truenos, y llovía a cántaros; era un tiempo espantoso. En éstas llamaron a la puerta de la ciudad, y el anciano Rey acudió a abrir.
Una princesa estaba en la puerta; pero ¡santo Dios, cómo la habían puesto la lluvia y el mal tiempo! El agua le chorreaba por el cabello y los vestidos, se le metía por las cañas de los zapatos y le salía por los tacones; pero ella afirmaba que era una princesa verdadera.
"Pronto lo sabremos", pensó la vieja Reina, y, sin decir palabra, se fue al dormitorio, levantó la cama y puso un guisante sobre la tela metálica; luego amontonó encima veinte colchones, y encima de éstos, otros tantos edredones.
En esta cama debía dormir la princesa.
Por la mañana le preguntaron qué tal había descansado.
-¡Oh, muy mal! -exclamó-. No he pegado un ojo en toda la noche. ¡Sabe Dios lo que habría en la cama! ¡Era algo tan duro, que tengo el cuerpo lleno de cardenales! ¡Horrible!.
Entonces vieron que era una princesa de verdad, puesto que, a pesar de los veinte colchones y los veinte edredones, había sentido el guisante. Nadie, sino una verdadera princesa, podía ser tan sensible.
El príncipe la tomó por esposa, pues se había convencido de que se casaba con una princesa hecha y derecha; y el guisante pasó al museo, donde puede verse todavía, si nadie se lo ha llevado."

(La princesa y el guisante, Hans Christian Andersen)


No sé per quin motiu, però de petita m'agradava molt aquest conte. Encara ara és un dels meus preferits d'Andersen.
Suposo que,tot i que per desgracia, el món on vivim no és ni de lluny un conte de fades, bé, qui sap, jo sóc molt idealista i no he perdut la fe encara. Rectifico doncs: "Tot i que vivim en un món que ens mostra cada dia que no és un conte de fades, nosaltres podem fer que ho sigui". Així si.

Ahir passejava per Bordeaux i veia oportunitats a cada cantonada. La gent era feliç. O potser era jo que ho era. Veia art, color i vida a cada mil·límetre de ciutat. Veia nenes amb vestidets roses i cuetes que abraçaven amb força els seus peluixos protectors. Hi havia d'altres que explicaven contes a les seves mares. La ciutat feia una olor especial, a rosada, o inclús potser a una flor que encara no han collit del roser. Es nota que s'acosta lentament el mes de febrer.

Aquests contes de fades, que van sorgint poc a poc de les arrels d'aquesta època fosca on ens trobem encallats em fan tenir ganes d'escriure. Vull demostrar al món que encara tenim motius per viure i per seguir endevant. Ja sigui sols en un país estranger com jo, o bé acompanyats. Tot és possible si es desitja.


Que tingueu un gran dia  ple de contes de fades.


Bordeaux, França. Un plujós 14 d'octubre de 2012.


L'autora

dissabte, 13 d’octubre de 2012

Instants del temps


                                                  Fotografía: ©Clau a Gorliz (Euskadi)

Avui el dia m'ha somrigut. He presenciat un instant del temps. El més dolç i tendre que he vist en molt de temps. Si em permeteu, voldria compartir-lo amb vosaltres.

Bé, per començar, us vull introduir dins del context.

Des que em vaig instal·lar per viure a Bordeaux, m'he proposat intentar observar i conèixer com viu la gent francesa.
No estudio sociologia, ni tampoc psicologia, però m'agrada molt observar el comportament de les persones en un temps i espai concrets. M'agrada fixar-me en detalls, mirades, gestos... que m'ajudin a comprendre què està pensant en aquell moment certa persona. De vegades també, inclús m'imagino la seva historia, les seves preocupacions, temors, alegries... 

I avui, he pujat al tramvia com sempre a Montaigne-Montesquieu per baixar a Grand Théatre. A Peixotto ha pujat una parella jove, segurament de vint-i-molts o uns trenta-i-pocs. El noi, duia una motxilla de ruta a l'esquena i la noia una maleta a la mà. Però no anaven sols! La noia estava (molt) embarassada!!!!
Llavors jo com a gest d'amabilitat, li he ofert el meu seient.
He estat tot el trajecte observant els detalls de la parella. M'he fixat com la noia acaronava d'una manera molt suau i tendre la seva ( molt) grossa panxa embarassada. Com el seu xicot gairebé no mirava a la seva novia (cosa que m'ha fet pensar que potser tenien problemes de parella), però que en canvi feia moltes ulleres i tenia la part de sota els ulls bastant lilosa. 
També m'he adonat com les poques vegades que ell la mirava, ho feia d'una manera increïblement tendre, com dient-li: "Tranquil·la estimada, aviat arribarem". D'una altra banda, ell enviava missatges al mòbil tota l'estona i ella feia gests de nervis amb els dits de la mà que no acaronava el seu ventre i el peu dret. 
Com que s'han fixat que els observava (discretament, però), he dedicat un somriure tendre a la noia i me n'ha tornat un amb la mateixa intensitat de tendresa. 
Quan m'estava preparant per sortir, li he dedicat un altre somriure tot dient-li "bona sort" sense paraules. No ha calgut dir res, sabia del cert que em deia "gràcies" amb la mirada. Quan he baixat, li he dedicat un altre somriure i li he dit adéu amb la mà. Ella m'ha correspost amb el mateix gest. En aquell moment, sé que ens hem entès. 

Just quan he baixat del tramvia ha començat a caure un ruixat fort que ha fet que el centre de la ciutat s'omplís de paraigües. Jo somreia. Volia mullar-me, estava tant plena de goig i vida que no m'importava en absolut mullar-me. Ha sigut una senyal, un instant del temps que ha indicat que avui seria un gran dia. I evidentment, ho ha sigut.


I us podria explicar encara més anècdotes! Per exemple, com he parlat amb una nena d'un anyet quan una banda de música estava tocant una cançó a la recepció de l'ajuntament de Bordeaux.

Aquests instants del temps són regals de la vida. Probablement la parella del tramvia no s'enrecorda de mi i aquesta experiència només ha quedat com una anècdota que romandrà escrita en aquest blog i ja està. Però per mi ha estat un bocí de cel; Un instant del temps; Una caixa de pandora amb només l'Esperança; Un ruixat  de felicitat a plena tardor. En definitiva, un petit tresor que desaré dins la meva capsa de la imaginació.


Bona nit a tots i totes.


A Bordeaux, França. Un feliç 13 d'octubre de 2012.



L'autora.


divendres, 12 d’octubre de 2012

La caixa de Pandora

Hola a tots,

Sé que he publicat dues o tres entrades avui, però realment aquest blog (que a banda de ser literari), és també una "via de escape" i una ajuda necessària per alliberar emocions incrustades a dins meu.
Per tant, us demano perdó si em faig pesada o us agobio amb tantes actualitzacions de cop. M'haureu de perdonar, però això m'ajuda.

Sabem del cert, que "la via d'escape" principal dels escriptors és l'escriptura.
Bé, estic d'acord que alliberar sentiments frustrats transformats en literatura és un bé comú per tothom i per això, jo no seré menys i em sumo al club.



                                                         Fotografia: ©Clau a Bordeaux


"[...] Pandora, víctima de su curiosidad, abrió un aciago día la caja y todos los males se escaparon por el mundo, asaltando a su antojo a los desdichados mortales. Cuentan que los bienes subieron al mismo Olimpo y allí quedaron junto a los dioses. Asustada, la muchacha cerró la caja de golpe quedando dentro la Esperanza, tan necesaria para superar precisamente los males que acosan al hombre.
Apresuradamente corrió Pandora hacia los hombres a consolarlos, hablándoles de la Esperanza, a la que siempre podrían acudir, pues estaba a buen recaudo. "


(El mito de Pandora, mitología griega)






Bordeaux, França. A punt d'acomiadar-se un 12 d'octubre de 2012



L'autora.

Companyía de viatge: "Agafi's que bufa fort!"

                                                    Fotografia: ©Clau a Montblanc

Recordo quan vaig escriure el meu primer conte del llibre (encara sense publicar).
"Els cercadors de l'Univers" està inspirat en una experiència real quan jo tenia 5 anys.
Es pot dir que ara faré un petit "spoiler" de la meva biografia i us desvelaré el secret de l'Univers.

Una nit dels meus 5 anys, i després d'haver tingut una classe molt interessant a l'escola, em vaig despertar de cop dels meus somnis, vaig anar de puntetes a l'habitació dels meus pares i vaig dir curiosa: "Papa, mama, què és l'Univers?". Evidentment, no sabien que respondre'm. Avui encara no ho saben.
Així que 16 anys més tard, vaig decidir cercar la resposta pels meus mitjans. I de quina manera!

Segueixo sense tenir una resposta concreta a aquesta minuciosa pregunta, però el viatge que he fet per intentar cercar-la ha sigut ni més ni menys que esperar a créixer.

Els protagonistes del meu conte no ho tenen tant difícil. De fet, aconsegueixen trobarla resposta al cap d'uns dies d'haver-se posat la pregunta, però les peripècies que fan per obtenir el que desitgen, és com un tresor, en definitiva, un viatge. Descobreixen que junts poden ser una companyia de viatge fantàstica. I junts faran el llarg i complicat trajecte de la vida (spoiler).

Espero que us hagi agradat aquesta entrada. Aviat tindreu més notícies dels meus contes (en quan comenci a escriure'n més i trobi l'entrellat filosòfic d'alguns altres).


De mentre  i perquè l'espera es faci més amena, us deixo una cançó que em transmet molta llum i energia pels matins freds i boirosos de Bordeaux.

Here comes the sun (The Beatles)
http://www.youtube.com/watch?v=U6tV11acSRk





Bordeaux, França un 12 d'octubre de 2012.


L'autora.

dijous, 11 d’octubre de 2012

Allò que amagues sota del coixí


[...] El dia que l'àvia li va regalar l'atrapa-somnis li va dir:
"Petita, penja aquest atrapa-somnis al costat del llit i cada nit podràs vèncer al monstre"- i va afegir- "El més important és que somiis que pots fer-ho". [...]

(El misteri dels somnis, -El racó dels nens-, Clàudia F. García)

Tots tenim amulets per vèncer els nostres monstres, però crec que la imaginació és la millor manera per vèncer. 







Bordeaux, França. Un 11 d'octubre de 2012.

L'autora.

Un Bocí de cel


                                                     Fotografia: ©Clau a Bordeaux
Com deia Antoine de Saint Exupéry, “El nen només et dóna la mà per ensenyar-te”. M’agrada molt aquesta cita. I és molt certa, ja que cada cop que veig un nen (ja sigui al carrer, a l’escola bressol on he treballat, o a un parc) intento endevinar que pensa pel seu caparró. Em pregunto “quin món deu estar amagat allà dins”.
Recordo un dia d'estiu a l’escola bressol on treballava, estava jugant amb un nen de 2 anys amb la sorra a l’hora del pati. Recordo com si fos ara que de sobte em va dir “En Bernat li agrada jugar amb la Clàudia a la sorra”. Va ser just en aquell moment que em vaig enamorar dels nens.
Bé, el meu amor pels nens petits ja ve de molt més enrere, però aquell moment per mi va ser un bocí de cel. I això és el que us vull oferir amb els meus contes i pensaments. No espero res a canvi, ni tant sols la vostra aprovació o rebuig. Només vull que gaudiu tant com jo escrivint los i que recopileu bocins de cel dins una capsa anomenada imaginació de les quals tots en formem part.



Moltes gràcies a tots.

L’autora.